'El tresor de la Sangha'. Reunió de responsables (2026)

«Les Tres Joies són completament interdependents. Sense la Sangha no hi ha ni Buda ni Dharma»

El proppassat divendres, 28 d'agost, vam celebrar a la Casa d'Espiritualitat de Sant Felip Neri de Barcelona la reunió de responsables de l'Escola Sanbô Zen. Entre d'altres qüestions rellevants i d'interès que us anirem compartint properament, avui ens plau fer-vos a mans el text que ens va exposar la nostra mestra Berta Meneses. 

El seu títol ja és prou explícit i bell: 'El tresor de la Sangha'. Diu així:

Berta Meneses, mestra zen

'Buda i Dharma conflueixen a la Sangha, i la Sangha emergeix de Buda i Dharma. «Les Tres Joies són completament interdependents. Sense la Sangha no hi ha ni Buda ni Dharma». 

La Sangha és la Tathagatagarbha, la llavor del Tathāgata. La Sangha alimenta i educa (del llatí educa: extreure, treure cap a fora) la ment búdica del despertar i de la compassió.

La Sangha és la comunitat de bodhisatves, i un bodhisatva és aquella persona de la qual brolla la bodhicitta. (Bodhisattva: bodhi + sattva significa «ser il·luminat», «ser en el camí de la il·luminació» o «ésser que il·lumina els altres»).

El vot i el compromís

És realment urgent cercar la realització d'aquests tres tresors en un mateix i en els altres. Aquesta és l'essència del bodhisatva, que es concreta en el vot primordial de salvar tots els éssers que pateixen.

Masao Abe

El vot i el compromís constitueixen la base i la força de la nostra vida com a bodhisatves. No es tracta d'escollir algunes accions o determinats actes, sinó una disposició fonamental de l'ésser. I l'ésser es manifesta als actes. 

Masao Abe ho expressa amb la fórmula: «El Buit buidant-se en vot i acció».

La Sangha es manifesta tant en les relacions interpersonals i d'amistat entre els membres com en la seva orientació cap al món mitjançant el servei i el compromís. 

Tots dos aspectes convergeixen en l'esforç per fomentar la comunió amb els qui mantenen interpretacions i cosmovisions diferents, així com en la promoció d'una comunitat d'abast universal a través del propi exemple.

La relació i la comunitat 

La Sangha ha de cuidar tant les relacions interpersonals com el sentit de propòsit i destí. Rita Gross desenvolupa amb gran sensibilitat aquesta dimensió comunitària:

Rita Gross

«La relació i la comunitat resulten molt més centrals en el budisme i molt més crucials per assolir el seu objectiu de l'alliberament del patiment del que comunament perceben tant budistes com no budistes.

A hores d'ara hauria de quedar clar que la interdependència i la naturalesa relacional constitueixen la realitat de les nostres vides, i que la individualitat és una ficció, un dels trucs de l'ego. 

La reconceptualització que suggereixo té per objecte infondre en la categoria profunda i provocativa de ”Sangha” els valors comunitaris d'acolliment, nutricis, comunicació, relació i amistat. 

Posar l'accent en aquests valors suposa reconèixer el paper crític que exerceixen, i que sempre han exercit, com a matriu i continent per a l'emulació adequada i per als propòsits meditatius i filosòfics del Dharma».

La Sangha és l'harmonia entre tots els éssers

Tant la solitud com la comunitat són essencials, i cap no s'hauria de sacrificar en nom de l'altra. Cal saber estar tot sol amb un mateix i saber estar veritablement amb els altres. Quan una persona sap estar amb els altres, també sap estar en autèntica solitud amb si mateixa.

La Sangha és l'harmonia entre tots els éssers en una trama magnífica d'interrelacions; és l'equilibri de les estrelles i la simbiosi present a la natura. 

La Sangha també és l'harmonia que sorgeix quan una persona viu el Dharma i experimenta la il·luminació.

És una comunitat de persones obertes a aquesta Sangha universal que constitueix la humanitat. El seu fonament es troba al santuari interior de cada ésser i és, en aquest àmbit profund, on té lloc la transmutació dels tres verins —odi, orgull i ignorància— i on l'acció es pot desplegar de manera organitzada i coherent.

Per això és necessària la pràctica, i aquesta ha de ser real i constant. Hem d'experimentar i aprofitar tot allò que pugui intensificar la nostra pràctica. 

Convé fer periòdicament un examen de la nostra vida per avaluar la nostra direcció, contrastar-la amb els ensenyaments del Zen i allò que anomenem Dharma, i intentar sempre aprofundir una mica més en l'experiència directa.

Flexibilitat i una dedicació compromesa

Tot plegat requereix flexibilitat i una dedicació compromesa. Hem de tenir present que és possible gaudir d'experiències positives a la superfície de la nostra psique mentre els nivells més profunds romanen descurats. L'experiència zen obre el camí per netejar tot el nostre ésser, de dalt a baix i fins a l'últim racó.

Hem d'utilitzar tots els mitjans adequats per afavorir aquesta transformació: una pràctica diligent de zazen i una vigilància conscient a la vida quotidiana, evitant viure en l'oblit o la distracció.

La veritable alegria de la pràctica consisteix a oblidar-se d'un mateix en unificar-se amb alguna cosa o algú. 

Hem de romandre atents a les possibilitats de transformació que es troben a l'esperit de la meditació zen.

La pràctica del zazen ens permet mantenir un compromís despert amb el temps dedicat als altres i amb el temps dedicat a nosaltres mateixos. 

Ens ajuda a integrar estructura i inspiració, responsabilitat i autorealització, disciplina i llibertat, autoritat i igualtat, masculí i femení, forma i buit, vida i no existència. Si descuidem qualsevol d'aquests pols complementaris, la realització del camí esdevé impossible.

El camí del savi 

El camí del savi és un estil de vida correcte, i aquesta és certament la comprensió tradicional xinesa del terme. 

La Sangha integra els fenòmens i allò absolut, la forma i el buit. 

Al Sutra del Cor es descriu de manera admirable aquesta profunda realitat. L'enteniment de l'aspecte absolut dels Tres Tresors és, en darrer terme, una qüestió d'experiència profunda.

Segons el mestre Dogen Zenji (segle XIII), «la personificació de la Joia de la Sangha és l'amor, l'harmonia i la pau entre tots els éssers, així com l'energia de la il·luminació». 

Els éssers poden alliberar-se individualment del patiment, però la il·luminació es realitza plenament a la trobada, a la interrelació i a l'interser, és a dir, a la vivència de la Sangha.

La Sangha és el lloc on redescobrir la veritat

La nostra societat es caracteritza per l'individualisme institucionalitzat —com assenyala el mestre zen David R. Loy— dels tres verins fonamentals: cobdícia, odi i ignorància, que es manifesten socialment com a consumisme, violència i fanatisme. 

David R. Loy

L'individualisme sorgeix i, alhora, reforça la falsa creença que som éssers independents. 

Davant d'això, la Sangha apareix com el lloc on podem redescobrir la veritat de la nostra interdependència i experimentar la realitat viva d'estar profundament relacionats els uns amb els altres.

Aquesta transformació en la nostra manera de relacionar-nos amb el món té un efecte sanador indubtable, tant per a cada persona com per a la societat. 

La Sangha ens ofereix consol i fortalesa per comprendre les lleis fonamentals de l'existència, com ara la impermanència, la insatisfacció i el no-jo, estretament vinculats a la realitat de la interdependència.

Ens brinda també la confiança i la profunda fe en el potencial de l'ésser humà per descobrir i manifestar a la seva vida la dimensió més profunda i lluminosa de la realitat.'

Qüestions per reflexionar

La mestra també ens proposa aquestes qüestions relacionades amb el text que ens poden ajudar a reflexionar:

1 Com defineix el text la funció de la Sangha en el desenvolupament espiritual de les persones?

2 De quina manera l'experiència de la interdependència pot transformar la nostra relació

amb els altres?

3 Quin significat té l'expressió de Masao Abe: «el buit es buida en vot i acció»?

4 Com es relacionen la pràctica individual i la dimensió comunitària de la Sangha?

5 Per què el text considera que la individualitat és una ficció de l'ego?

6 En quin sentit la Sangha es pot entendre com una realitat universal més?

«La personificació de la Joia de la Sangha és l'amor, l'harmonia i la pau entre tots els éssers, així com l'energia de la il·luminació»

Dogen Zenji 

Zazen, Sangha i Amor

🙏

Sanbô Zen de Girona: El conte de l’home ric i el temple sense sostre (CALMM)

'El-Hadji Malik Sy. Mestre i Chef de Village. Un mestre com Keita Kondé, de Iwol, al país Bèdik. La seva mirada, serena i profunda, guarda la memòria viva d’un poble que ha après a escoltar el temps, la terra i el silenci...'

Un nou i ben interessant article d'Àlex Estebanell, company de la Sanbô Zen Girona, que ens convida a acompanyar-lo a un viatge del qual no en destaparem el destí perquè el pugueu llegir amb llibertat i seguint el fil d'Ariadna que ens escriu l'amic Àlex.

'Fa aproximadament uns deu anys, vaig fer un viatge al triangle on conflueixen Mali, Senegal i Guinea Conakry. L’objectiu era visitar a una de les tribus Bèdik, a l’anomenat país Bassari. 

Viuen dalt de les Muntanyes de les Abelles i anàvem a passar uns dies amb ells per gaudir del temps, de l’espai i de la desconnexió digital. Són una ètnia d’origen mandinga que viu des de fa més de tres-cents anys aïllada dalt de les muntanyes. Un dels seus tres pobles es diu Iwol, que és on anàvem. 

Vaig fer aquest viatge amb dues persones molt estimades. La meva filla Adriana que tindria al voltant de catorze anys i el meu mestre en el sufisme en Txerno Yahya Kane. També ens feia de guia en Ngor Diouf, al que coneixia des de feia molt de temps i amb qui havia viscut aventures increïbles. 

En Txerno Yahya és d’ètnia Fula, el Ngor d’ètnia Serer i l’Adriana i jo d’ètnia estrangera; és a dir Toubab i que vol dir simplement blancs. Pujar fins al poble d’Iwol no és cosa fàcil. 

Una vegada fets els tràmits per ser convidats i quedar amb els portadors que ens acompanyarien en l’ascens, ens vàrem instal·lar a Kedougou. És la població més gran que hi ha relativament a prop i té mercat. 

Després, anàrem a comprar els dos regals que els hi portaríem. El primer, eren espelmes perquè els nens i nenes poguessin fer els deures una vegada la foscor envaïa el poble. L’altre, dos bidons de vi de palma de 25 litres cada un.

L’endemà, després de rodar unes quantes hores per les complicades pistes de grava, vàrem acampar a sota les muntanyes. No teníem autorització per iniciar l’ascens fins a les 6 de la tarda. L’hora en la qual el sol salvatge afluixava les urpes i deixava respirar una mica als éssers que habitàvem la zona... 

Si voleu llegir més, basta fer un clic aquí (+).

🙏

La bellesa de fer-se gran. Una mirada espiritual a l’envelliment

 

'L’art és la forma que pren la necessitat de l’ànima'

Rainer Maria Rilke

Ens complau ferm publicar aquest article de l'amiga, companya i mestra zen assistent, Carina Mora Griso. Ja sabeu que fa temps que Carina és facilitadora, juntament amb Mònica Jal, del grup de meditació i reflexió 'L’art de fer-se gran', que coordinen a la Casa d’espiritualitat Sant Felip Neri de Barcelona. L'article duu per títol 'La bellesa de fer-se gran. Una mirada espiritual a l’envelliment'.

Des d’una mirada profunda que s’obre i acull la saviesa de les diferents religions podem reconeixer que l’espiritualitat té a veure amb la dimensió transcendent de l’ésser humà i amb la seva manera d’habitar la vida, el temps, el sofriment, la bellesa, l’amor… el misteri de l’existència. 

Potser és precisament en el procés d’envellir on aquesta dimensió es fa més visible i més necessària.

L’envelliment pot esdevenir, en aquest sentit, no només un procés biològic o psicològic, sinó també una oportunitat de maduració espiritual.

«L’art és la forma que pren la necessitat de l’ànima», diu el poeta Rainer Maria Rilke, profundament sensible al misteri, a l’invisible, al silenci i a la solitud existencial. En el seu poema Tardor ens aproxima a l’art de viure segons la impermanència, la renúncia i la no-resistència; a l’art de saber fluir, caure i morir. Hi ha una bellesa secreta en les coses que maduren lentament: l’art no busca la perfecció, sinó la veritat.

Un espai de silenci dins l’àmbit del misteri

Les fulles cauen des de lluny,
 com marcint-se als jardins del cel distant;
 cauen en un gest de negació. 
I a les nits cau la terra feixuga
des de tots els estels en la solitud.

Tots nosaltres caiem. Aquesta mà cau.
 I mireu els altres: tots igualment.
Però n’hi ha Un que acull aquesta caiguda
amb infinita suavitat entre les seves mans.

Com a procés, envellir significa deixar caure tot allò que ja no podem sostenir ni controlar. Deixem anar forces, expectatives, imatges d’un mateix, fins i tot creences, i ens obrim a una dimensió més àmplia, profunda i interconnectada de l’existència. 

L’envelliment, amb el seu lent procés de despullament i simplificació del personatge que hem anat construint, pot afavorir aquesta obertura i acostar-nos més al que som en profunditat.

Potser per això moltes tradicions espirituals han vist en la darrera etapa de la vida una oportunitat de retorn: retornar a casa, a la casa del Pare; retornar al silenci primordial, com ho fa la música que apareix i desapareix dins el silenci; retornar a una presència més nua i essencial.

Quan moltes coses externes perden pes, pot obrir-se un altre espai: el de la interioritat, l’escolta i la contemplació. Un espai de silenci dins l’àmbit del misteri, que es pot cultivar a través de la meditació i de l’atenció pura i contemplativa; un espai que no separa de la vida, sinó que hi reconnecta d’una manera profunda.

Renaixement espiritual 

Edith Stein, filòsofa i mística polonesa, ho expressa amb una bellesa exquisida:

«Hi ha un estat de repòs en Déu, de suspensió total de tota activitat espiritual, en què no es conceben plans ni decisions i on hom s’abandona enterament a la voluntat divina. És un sentiment d’íntima seguretat; quan m’abandono a Ell, m’envaeix una vida nova que a poc a poc comença a omplir-me. L’única condició necessària per a aquest renaixement espiritual és la capacitat de recepció passiva que es troba al fons de l’estructura mateixa de l’ésser.»

Envellir espiritualment potser consisteix precisament en això: passar de la necessitat de ser algú a la llibertat de simplement ser, simplement ser present.

La vellesa pot convertir-se aleshores en una escola de presència que neix d’aprendre a viure l’instant com el lloc on la vida succeeix. Presència davant la vida tal com és: presència davant d’un mateix i presència davant dels altres.

La interioritat autèntica no ens allunya del món. Al contrari, ens fa més sensibles a la profunda interdependència que ens uneix als altres éssers. Amb els anys i el cultiu del silenci podem descobrir amb més claredat que no som éssers aïllats, sinó nusos d'una gran xarxa de relacions. La maduresa espiritual comporta reconèixer aquesta interconnexió i viure-la amb responsabilitat i gratitud.

Potser envellir és també passar de l'afirmació del jo a la consciència del nosaltres. Comprendre que la nostra vida és, i ha estat posible, gràcies a moltes altres vides, i que la nostra felicitat no es pot separar de la felicitat dels altres. D'aquesta comprensió neix espontàniament una percepció amorosa cap el compromís, la compassió i el desig de contribuir, encara que sigui modestament, al bé comú. 

La presència de Déu en el nostre interior

En una cultura accelerada i obsessionada amb la novetat, l’eficàcia i la immediatesa, que fins i tot tendeix a negar la vellesa, aquesta qualitat de presència esdevé gairebé un acte de resistència espiritual. Potser una de les aportacions més humanes i espirituals de la vellesa és precisament la capacitat de viure el temps d’una altra manera i qualitat  i recordar-nos que la dignitat humana no depèn només del rendiment ni de la utilitat.

Hi ha persones grans que, fins i tot enmig de la fragilitat, irradien una presència serena. Com si, des de l’acceptació honesta i valenta de la seva realitat, haguessin arribat a una mena de transparència essencial. 

Aquesta presència pot esdevenir un regal profund per als altres i per a la comunitat humana, especialment per als joves.

Presència i silenci, silenci i presència están íntimament units. Els mestres del silenci saben que aquest, el silenci, no és patrimoni de ningú: és sempre present en tot, és el company etern i universal.

En el zazen, pràctica especialment sobria, que s’ocupa justament de crear una condició de silenci, es diu que “la pràctica apunta directament al cor (shin) de l’ésser humà i de tota la realitat; no està lligada a cap doctrina ni text, i facilita el desvetllament de la nostra naturalesa essencial o divina”.

John Main, monjo benedicti anglès, creador de la meditació cristiana, explica com meditar ens obre el cor: abandonem el pensament gràcies al silenci i deixem espai perquè hi apareguin la confiança, la pau, l’amor de Déu.

I diu:

«L’objectiu principal de la meditació és deixar que la presència misteriosa i silent de Déu en el nostre interior esdevingui cada cop més, no sols una realitat, sinó la realitat que dona sentit, forma i propòsit a tot el que fem i a tot el que som.»

Déu és l’alè de tots els alens

Willigis Jäger, monjo benedictí alemany i mestre zen, ens diu que el budisme zen ens ofereix una invitació a provar i veure l’alegria de simplement ser: simplement seure, aixecar-se, caminar, riure, plorar, despertar-se al matí, anar a treballar, cansar-se, envellir, lluitar amb una malaltia, morir... 

Només això. I, enmig de tot, experimentar un miracle. Viure cada moment tal com és: sagrat, ple de misteri i de meravella.

La pràctica de la meditació, com totes les pràctiques contemplatives, té en compte la respiració com a porta d’entrada al silenci: Respirar, paraula que comparteix l’arrel etimològica amb spiritus: spirare, respirar.

 La ciència del pranayama de l’Índia; el taoisme, que considera que l’alè és l’enllaç comú entre tots els éssers. El poeta sufí Kabir escriu:

«Oh servent, on em busques? No veus que sóc al teu costat? No sóc al temple, ni a la mesquita, ni a la Kaaba, ni al Kailash. Si ets un veritable cercador, em veuràs de seguida; en un instant em trobaràs. Oh amic, Déu és l’alè de tots els alens.»

A la Filocàlia ortodoxa, el pelegrí rus troba la meditació contínua del cor lligada a la consciència respiratòria. També a l’Antic Testament llegim que Déu creà l’home insuflant-li l’esperit, l’alè de vida.

La divinitat és una font

A l’Índia i a la Xina, l’última etapa de la vida és respectada com l’etapa més madura, destinada a desplegar la dimensió transcendent. De fet, tota la vida es podria considerar una preparació per a aquesta etapa, que tracta de completar el naixement.

En els camins espirituals, fins i tot es parla d’un segon naixement: el naixement a la plenitud, a la vida espiritual, a la vida que ens obre al misteri més enllà de la vida i de la mort.

«La divinitat és una font de la qual tot brolla i a la qual tot retorna. I per això també és humana.” Angelus Silesius, poeta i místic polonès.

Una petita història zen explica que un monjo preguntà al mestre:

— Què passa quan l’arbre es marceix i les seves fulles cauen? El mestre respongué:

— La manifestació perfecta del vent daurat.

El vent daurat, experiència pura de la realitat, adonar-nos del que som, és la consumació de la nostra vida. Hem arribat.

L’art d’envellir ens prepara, silenciosament, per al gran deixar anar. La maduresa espiritual consisteix precisament a aprendre l’art de morir i també, misteriosament, l’art de néixer a una altra consciència. Tanquem la nostra biografia des de la reconciliació i en pau.

Una maduresa que ens permet habitar la vida amb gratitud.

Tornant a Rilke, el poeta intuïa que la nostra vocació més profunda podria ser simplement aquesta: celebrar. 

Celebrar la bellesa fràgil de l’existència, el do d’haver viscut, estimat, sofert i compartit camí amb els altres. Una manera serena i transparent de dir sí a la vida.

“I la vida, fins i tot entre llàgrimes, cal celebrar-la. Celebrar és la clau que obre les portes de la profunditat i transforma el quotidià. La profunditat és atreta per la gratitud, per la bellesa i per la lloança. En celebrar, l'ésser humà participa de l'acte de la creació i esdevé, ell mateix, creador.”

Potser, al capdavall, envellir és això: aprendre l'art de completar la nostra biografia celebrant el do de la vida fins al final.

'I la vida, fins i tot entre llàgrimes, cal celebrar-la'

Rainer Maria Rilke

🙏

Sanbô Zen de Girona: Què passa quan morim? (CALMM)

'Cada persona és una manifestació única del tot, ja que cada branca és una extensió particular de l'arbre...'

Allan Watts

Àlex Estebanell, company de la Sanbô Zen Girona ens proposa unes reflexions a l'entorn de la mort. Un viatge entre el no-res, la immensitat i allò que no té nom... Diu Àlex 'Quan el meu pare va morir, fa un parell d’anys, em vaig sorprendre pensant: «On has anat, pare?».'

Havia estat un home profundament ateu. Sempre deia que morir devia ser com si algú apagués un interruptor: de sobte, el buit, la foscor, el no-res. Tot s’acabava en aquell instant.

Després de la seva mort, vaig recordar moltes vegades aquestes paraules. I també el final d’una pel·lícula que sempre m’ha captivat i que he vist, sol, amb amics i amb la família, en diferents moments de la meva vida: El senyor Ibrahim i les flors de l’Alcorà, protagonitzada per l’incommensurable Omar Sharif.

 Al final de la pel·lícula, durant el viatge iniciàtic que emprèn amb el jove que ha acollit com un fill, el senyor Ibrahim jeu al llit de mort i li diu que se sent feliç perquè aviat es reunirà amb la immensitat. 

Entre el no-res del meu pare i la immensitat del senyor Ibrahim s’obre una de les preguntes més antigues i insondables de l’ésser humà:

Què passa quan morim?

Siguin quines siguin les nostres creences —aquests relats amb què la ment intenta donar sentit al misteri—, quan arriba el moment de la desfeta material ens costa comprendre que una cosa tan extraordinària com el món de pensaments, records i sentiments que portem dins pugui desaparèixer completament...

Vols llegir més? Clica aquí (+)

'Sempre és ara'

Allan Watts

Zen, sangha i silenci

🙏

Revista Digital Dana Paramita. 1 d'agost, 2026. Núm. 39

1 d'agost, 2026. Núm. 39

'Agost, el temps que també ens habita'   L'agost acostuma a regalar-nos un ritme diferent. Els dies semblen allargar-se, les obligacions afluixen i apareix un espai més generós per respirar, observar i habitar el present amb una mica més de calma.   Aquest número 39 de la revista recull les activitats que continuaran donant vida a les nostres sanghes durant aquest mes: trobades, conferències, concerts, espais de pràctica i moments compartits que ens recorden que el camí no es recorre en solitari. Distribuïm uns 2.000 exemplars d'aquesta revista digital des dels llistats de la Casa d'Espiritualitat i de les Sanghes de Catalunya, País Valencià i les Illes Balears.  Silenci, Zazen i Gassho profund!

Training Zen: 28, 29 i 30 d'agost   La Casa d’Espiritualitat de Barcelona ens ofereix un curs d’Entrenament Zen per a aquelles persones que volen aprofundir en la pràctica en un horari diferent i més flexible del d’un sesshin.    Es pot participar en tot el curs en règim intern, o bé dies concrets o franges horàries concretes. Hi haurà pràctica intensiva, amb dokusan, teisho i altres propostes d’activitats interessants relacionades amb la pràctica.   Enguany, el Training Zen ens proposa una Cerimònia del Te a càrrec de Guillermo Rizzotto...   'Training Zen' (+)   Conferència de la mestra Berta Meneses 'El cor de la meditació Zen'   Cada encontre amb la mestra és una oportunitat per escoltar, aprendre, compartir i deixar-nos transformar, encara que sigui imperceptiblement. Perquè la sangha no és només el lloc on coincidim, sinó també l'espai on la presència de cadascú enriqueix la dels altres.   Aquesta conferència, datada el 2021, és una invitació a participar, però també a viure aquest temps estival amb una mirada desperta, agraïda i serena. Sovint és en la senzillesa d'un instant compartit on descobrim que el camí continua obrint-se pas.   'El camí del despertar és l'anhel...' (+) Sanbô Zen de Girona: Per què estar ocupat és el símbol d'estatus actual Des de la Sanbô Zen de Girona, el company Àlex Estebanell ens remet una nova publicació del blog CALMM.    A la publicació anterior vam veure una idea especialment interessant de la recerca sobre la vida ocupada: estar permanentment ocupat i disposar de poc temps lliure pot funcionar, en determinats entorns, com un símbol d’estatus.   La investigació, titulada Consum ostentós de temps: quan estar ocupat i la manca de temps lliure es converteixen en un símbol d’estatus, ajuda a entendre una cosa que potser tots hem observat alguna vegada...    'El consum de temps lliure...' (+)   Retir de meditació i escolta a la Casa d'Espiritualitat. Setembre, 2026   Si ens vols acompanyar en aquest retir de meditació i escolta al llarg d'un cap de setmana (del 4 al 6 de setembre) tendrem dos guies ben experimentats: Manu Mariño, mestre de Mindfulness, expert en meditació, escolta conscient i indagació.   I, d'altra banda, Michael Schwammberger, (Germà Miguel) monjo i mestre zen de la comunitat de Plum Village, de la tradició del mestre Zen Thich Nhat Hanh.   Serà un retir de meditació, asseguts i caminant i en accions quotidianes...    'Qui ple d'humilitat...' (+) Relat del sopar de la Sanbô Zen Lleida És tradició que a l’estiu la Sangha de Lleida organitzi una trobada informal a casa d’algú. Aquesta vegada ha estat a la del Josep Maria, a l’Horta de Lleida, on ens sentim molt ben acollits i l’entorn és ben lleidatà, tot envoltat d'arbres fruiters.   Hem compartit la trobada 23 adults, una preciosa nena de 8 anys i tres gatets jovenets. Primer, txi-kung, seguit del zazen protegits per una meravellosa morera que mai ha estat podada.   Li va seguir el sopar entre el que havíem portat entre tots: sempre abundant, tot el que se va preparar per oferir als altres s’ha fet amb molta cura.     'Agraïts i meravellats' (+)   SESSHIN amb la mestra BERTA MENESES. Godella, octubre 2026   Ens plau informar-vos que ja està oberta la inscripció per al Sesshin que impartirà la nostra mestra Zen, Berta Meneses (Jikû-An), i que tendrà lloc a l'abadia de Sant Josep a Godella (València), del 8 al 12 d'octubre del 2026.   Si vols inscriure't, pots fer-ho enviant un Email a aquest mateix correu: sanbozenvalencia@gmail.com  I, si tens plaça, t'enviarem la manera de completar la inscripció.   'Per sentir la veu de Déu,' (+) SANBÔ ZEN LLEIDA Sesshin d'octubre amb Berta Meneses Sesshin que impartirà la mestra zen Berta Meneses, Jiku’an (Ermita del Buit i de la Compassió) en règim d’internat i en silenci.   Serà de dijous, 29 d’octubre (20.00h), a diumenge, 1 de novembre, a les (16.00h). En règim d’internat i en silenci.   Tindrà lloc al  Col·legi Claver Raimat (Jesuïtes Lleida) Carretera d’Osca, Km 107, 25111 Raimat, Lleida.   Si t’interessa, pots enviar un correu a sanbozenlleida@gmail.com    'El camí ets tu mateix' (+)    Sesshin d’estiu, Hostalets de Balenyà   El sesshin més llarg de les nostres sanghes va ser dirigit per la mestra Berta Meneses 'Jiku’an' i va tenir lloc a la Casa d’Espiritualitat Marc Castanyer a Hostalets de Balenyà.    Va ser del 2 al 7 de juliol i el va organitzar la Sangha de Barcelona, en règim d’internat i de silenci: 52 meditadors i 6 teishos.   Poder compartir tantes hores de zazen amb meditadors tant determinats és un veritable regal en el nostre camí espiritual.   'La qualitat d'una presència' (+) LATITUD   El poema ens va arribar com arriben les paraules que deixen empremta: sense fer renou, però amb una fondària marina que continua obrint camí.   Potser la millor manera d'acostar-se a Latitud és sense pressa. Deixant que la seva delicadesa, la seva llum serena i la seva confiança en allò minúscul vagin trobant lloc dins nostre.   Aquesta nova perla és una invitació a contemplar, a escoltar i a descobrir allò que, de vegades, les latituds més fondes no escriuen en els mapes, sinó en la mirada i en el batec del cor.   'Els poemes no envelleixen' (+)     EN LA FOSCA    Hi ha una claror que no prové del dia. Neix lentament dins la mirada, en la pell del record, en l'amor que madura, en la paraula que encara no ha estat dita.   Aquesta perla d'El So del Silenci és una invitació a habitar aquest espai. La veu de Miquel Martí i Pol ens guia des de la fosca fecunda fins a la serenor compartida de dos éssers que han après a llegir-se l'un a l'altre més enllà dels anys.   Les pintures de Pon Arsher, nascudes també d'un llarg diàleg amb la solitud i el món interior, acompanyen aquest recorregut com si fossin un mateix alè: el de la bellesa que no reclama ser mirada, sinó viscuda.   'Diàleg amb la solitud' (+) La periodicitat d'aquesta Revista Digital de l'Associació Zen Dana Paramita va en funció de les iniciatives i dels projectes que organitzen les Sanghes i agrupacions de la Sanbô Zen. Si t'hi vols subscriure basta enviar el teu E-mail a gasparzen@gmail.com Salut, silenci i gassho profund!

En compliment del que disposa la Llei de Protecció de Dades, per a l'exercici dels vostres drets d'accés, rectificació, cancel·lació i oposició al tractament de les vostres dades personals, contingudes en les nostres condicions de protecció de dades, només heu de respondre a aquest correu indicant el vostre e-mail a l'assumpte, o bé a través de l'enviament d'un correu ordinari a l'adreça: admin@casaespiritualitat.barcelona. Si voleu donar-vos de baixa també podeu fer clic aquí.