.jpeg)
La Revista d'Establiments 'Rutló' ha publicat en la seva darrera edició un article força interessant de la nostra amiga Assumpció Cortès 'Xunxo', membre de la Sangha de Mallorca. El títol 'Acompanyar per humanitzar el procés de morir' ja avança el planteig de la seva col·laboració.
Xunxo nasqué a Palma i va passar els estius de la seva infantesa a Establiments, lloc on s'hi va establir amb el seu company, Macià Bibiloni i els seus fills.
A la seva bella casa, anomenada 'Sa Rota', la sangha mallorquina hi duu a terme un zazenkai setmanal cada dimarts i un de sis assegudes el tercer dissabte de cada mes.
Na Xunxo estudià Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona i ha fet diferents col·laboracions a la premsa local.
Una estada a Índia va significar un gir en la seva vida. Inicià la col·laboració amb la Fundació Vicenç Ferrer i començà a dedicar una major atenció a la connexió espiritual, mitjançant la pràctica de la meditació i el zen amb la mestra Berta Meneses.
La mort del seu home, en Macià, l’agost de 2015 va motivar la publicació del llibre 'Gratitud', en el qual hi descriu l’experiència d’acompanyar-lo en el procés de la malaltia i de la mort.
Posteriorment, ha publicat la biografia de l'oncòleg Enric Benito, especialista en cures pal·liatives. Actualment forma part del grup de voluntaris de meditació que acompanyen els malalts de cures pal·liatives en el seu domicili.
'Acompanyar per humanitzar el procés de morir'
Sovint, quan ens donen una mala notícia respecte a patir una malaltia incurable, tant sigui a nosaltres com a algú estimat i proper, la nostra primera reacció és de perplexitat, com si pensàssim que viurem eternament.
Tots sabem que no és així, però tanmateix, en el dia a dia, vivim desconnectats de la realitat que un dia ens morirem. Amagam el cap sota l’ala com si pel simple fet de no mirar-ho, ja deixàs d’existir.
No ens adonam que mirar la mort de cara és la millor manera de perdre-li la por o, si més no, d’anar deixant altres pors menys importants pel camí, perquè la mort és la gran por de l’ésser humà i contemplar-la de prop ens permet relativitzar totes les demés pors que enterboleixen el nostre dia a dia.
Així i tot, també s’ha de dir que forma part de la nostra naturalesa d’éssers humans, tenir por. De la mateixa manera que sentim tristesa, alegria, plaer, angoixa... però també està bé saber que és possible minvar aquesta por si l’enfrontam tal qual es presenta i no l’esquivam.
Quan veiem la mort a prop, solem estar patint un estat de gran fragilitat física que comporta, normalment, una gran fragilitat emocional. Necessitam l’ajuda dels demés que acostumen a ser el nucli familiar o els nostres millors amics.
Què passa amb les necessitats emocionals?
Generalment, aquests donen el millor de si mateixos i tenen cura del malalt amb dedicació i amor per cobrir les seves necessitats físiques. Però què passa amb les necessitats emocionals? Com podem acompanyar el malalt amb els seus dubtes, amb la seva por a la mort y amb la possible necessitat de trobar una resposta de caire espiritual davant el sentit profund de tot plegat?
El fet que a la nostra societat la mort resti tan amagada no fa més que augmentar l’angoixa de la persona que la sent a prop i sovint, amb qui menys pot parlar-ne, és amb les persones estimades per por de fer-los mal.
La paradoxa emperò és que no hi ha res més dolorós que aquesta manca de comunicació. Sovint es dona el cas que ningú parla de la mort, encara que tothom sap que és a prop i és una llàstima, perquè tant el malalt com els seus familiars es queden molt més conhortats si poden acomiadar-se d’una manera natural.
Una xarxa de voluntariat
Els voluntaris actuen en els diferents hospitals que compten amb Unitats de Cures Pal·liatives o a domicili amb els malalts derivats pels professionals que són els que propicien el primer contacte quan detecten la necessitat d’un acompanyament.
A Mallorca, hi ha diversos grups de voluntaris que ofereixen diferents serveis. En el meu cas, jo pertany a un petit grup de voluntaris que practicam la meditació Zen i que volem aportar al malalt i a la seva família, si també hi vol participar, la possibilitat de connectar amb aquest sentit de transcendència que hi ha a l’interior de cada un de nosaltres.
Despertar i descobrir
Es tracta de despertar i de descobrir els propis recursos interns utilitzant la respiració conscient, la relaxació i la meditació com a eines per pacificar la ment, per calmar l’ansietat i per reduir els pensaments repetitius. El mitjà que feim servir és el propi cos que ens serveix com a porta d’entrada per unificar, cos, ment i esperit i així accedir a una major serenitat interior.
Des dels grups d’acompanyament s’intenta ajudar el malalt a reconèixer i a acceptar les seves pors, per poder anar més enllà i viure el procés de malaltia i de mort de manera molt més serena i satisfactòria. En tot cas, el més important és que cadascú pugui triar la seva manera d’enfrontar-se a la mort.
No té sentit forçar ningú a parlar-ne, si no en vol parlar. Com tampoc té sentit aquest tabú que se n’ha fet a nivell social. No fa tants d’anys que es vetllaven els morts a casa, que els nins els anaven a veure, que tota la família reunida pregava per ells tota la nit...
No es tracta de tornar al passat però si de tornar a introduir una mica d’humanitat en tot aquest procés, de per si ja tan dolorós.
Sovint ens manquen recursos per enfrontar-nos a la mort degut a aquesta manera de viure tan superficial i hedonista que s’ha anat imposant a la nostra societat i no ens adonam que la vida i la mort estan interrelacionades i que si vivim desconnectats de la nostra realitat profunda ens resulta molt difícil acceptar, no només la mort definitiva, sinó també, les petites morts, les petites o grans pèrdues que patim al llarg de la nostra vida.
