Ens complau oferir-vos de bell nou un article del company de la Sangha d'Osona, Jan Bover. Aquest article de reflexió ens proposa conèixer quines són les seves tècniques per transitar entre quatre estats d'experimentació del present. En Jan també publica els seus articles a la revista en anglès de la Secular Budhism Network (+).
Si vols, abans pots llegir l'article anterior 'Quatre experiències del present' (+)
Introducció
Durant la meva pràctica meditativa identifico quatre maneres ben diferenciades d'experimentar el present, que anomeno «estats», tot i que les fronteres entre ells són difuses:
● En el primer, el jo està desconnectat de l'experiència i la vida succeeix sense que me n'adoni: la ment està tan atrafegada amb mil i un pensaments que no troba cap pausa per percebre el present.
● En el tercer, el jo és conscient de l'experiència i la ment, buida de pensaments, esdevé conscient de les sensacions del present; amb tot, hi persisteix una veu interior -una mena de guardià- que vigila que no s'hi coli cap pensament, relata el que passa i memoritza l'experiència.
● En el quart, el present s’experimenta sense jo, esvaint-se la mateixa veu interior: no hi ha relator ni guardià, només sensacions que flueixen lliurement, sense un experimentador que les processi.
A través de la introspecció i de l'exploració personal, he anat desenvolupant unes tècniques que m'ajuden a transitar entre aquests estats de manera més fluida.
Sé que cada persona necessita eines que ressonin amb la seva pròpia naturalesa i visió del món, i que allò que em funciona a mi no ha de funcionar necessàriament a tothom.
Tot i això, m'agradarà compartir-les amb tu, per si algun d’aquests mètodes t'inspira i vols fer-lo teu o adaptar-lo a la teva pràctica.
Entre la desconnexió i l’aferrament
Viure desconnectat de l’experiència del present és l'estat en què més hores he passat al llarg de la meva vida i diria que no requereix cap qualitat especial ni cap coneixement profund per acomodar-s'hi. Així doncs, no m’entretindré a explicar com transitar cap a aquest estat.
.jpg)
Una de les propostes principals és observar amb atenció la respiració -les exhalacions i les inhalacions, així com totes les subtileses que es vagin presentant-, i, quan inevitablement apareix un pensament o una distracció que capta i difumina la nostra atenció, no irritar-nos i tornar a centrar-nos en el nostre ancoratge: la respiració.
També existeix la proposta d’anomenar mentalment cadascuna de les sensacions o pensaments amb la intenció de prendre'n consciència.
Tot i que acostumo a fer servir directament les tècniques que explicaré en els apartats següents, de vegades també utilitzo tècniques d’ancoratge; ara bé, en comptes d’aferrar-me a l’experiència de la respiració, intento aferrar-me a la simple experiència del present.
Entenc que pot resultar una mica estrany llegit així, però, a la pràctica, simplement intento retenir el moment actual, deixant que l’atenció es fixi en allò que més l’atregui: la respiració, el cant dels ocells, la postura, les formes visuals que tinc al davant, el sentiment de serenitat o d’amor, o els brots de pensaments que es van presentant…
Malgrat la força dels ancoratges, que permeten aferrar-me a l’experiència del present, a vegades alguna distracció té massa força i, de forma compulsiva, m’arrossega de nou a la desconnexió de l'experiència.
És aleshores quan identificar què m'està distraient esdevé crucial: d'una banda, quan detecto els pensaments que em captiven, em resulta més fàcil estar alerta davant de pensaments similars i evitar que em tornin a atrapar; de l'altra, aquesta presa de consciència em resulta molt útil per a la pràctica següent, orientada a reduir la intensitat d'aquests pensaments per deixar-me anar a l'experiència del present.
Entre l’aferrament i la consciència
Si et trobes experimentant el present amb consciència, tornar a l’estat del jo aferrat a aquesta mateixa experiència és molt senzill: només cal recordar quelcom, deixar que es formi un pensament o que retorni una preocupació o una il·lusió, i després lluitar per aferrar-se a l’experiència del present i no passar de llarg, tornant a l’estat del jo desconnectat de l’experiència.
Tornant a la descripció d'ambdós estats, una de les principals diferències entre tots dos és que en l’aferrament a l’experiència hi ha pensaments, i el jo està en constant tensió per aferrar-se al present i no deixar-se emportar per les preocupacions o les il·lusions.
En canvi, en el jo conscient de l’experiència del present ja no hi ha pensaments ni cap lluita per mantenir l’experiència, malgrat que hi persisteixi una tensió molt subtil i un procés mental que observa.
Així doncs, per a mi, la tècnica principal per canviar del segon al tercer estat consisteix a deixar d’alimentar els pensaments fins a dissoldre’ls.
A la pràctica, el mètode que utilitzo per dissoldre els pensaments passa per identificar-los i classificar-los mentre soc en l’estat d’aferrament a l’experiència. Tot seguit, em repeteixo que ni aquests pensaments ni els seus causants són importants, i poso el focus en els més recurrents.
Amb tot, ocasionalment emergeix un pensament que em resisteixo a titllar d'irrellevant -una preocupació sobre la família, la feina o el meu desenvolupament personal-.
Llavors, simplement, n'avaluo altres dimensions: malgrat que classifiqui la causa del pensament com a important, és necessari ara mateix? Hi hauria cap conseqüència negativa si el posposés per a més tard?
Si la resposta és no, em repeteixo que aquest pensament és innecessari. I, en cas afirmatiu, accepto sense dramatisme que el pensament capti part de la meva atenció i conclogui el seu raonament.
Just després de repetir-me algunes vegades que un pensament no és important o necessari, intento retornar a l’experiència del present, auscultant el silenci per percebre si la ment encara genera pensaments.
De vegades observo brots de pensaments que, incapaços de formar-se del tot s'esvaeixen, i em permeten, finalment, experimentar conscientment el present.
Curiosament, de vegades tinc pensaments relacionats amb la mateixa pràctica de la meditació, amb les dificultats d’experimentar certs estats o amb l’orgull d’haver-los experimentat…
Llavors m’he de repetir que aquests pensaments no són importants ni necessaris. I si es resisteixen a diluir-se, intento apagar la causa dels pensaments i em repeteixo que: meditar no és important, experimentar conscientment el present no és important, com tampoc no ho és no experimentar-lo…
M’ho he de repetir amb total convicció, creure-ho de tot cor, perquè, si no, em resulta pràcticament impossible dissoldre completament aquests pensaments i tornar a experimentar el present amb consciència.
Entre la consciència i la dissolució
Tornar a l’estat d’experimentació conscient del present, des de l’estat en què el present s’experimenta sense jo, és senzill. Només cal invocar el jo o la veu interior -«ho estic aconseguint, estic dissolent el jo»- i, en el mateix moment que valoro o poso paraules a l’experiència, la veu interior torna i recaic en l’experimentació amb un jo conscient.
En canvi, dissoldre la veu interior per experimentar el present sense jo no resulta tan senzill, tot i que la tècnica que faig servir és molt similar a la que he descrit per transitar de l’aferrament cap a la consciència.
Si en el cas anterior l'objectiu era dissoldre els pensaments, aquí el propòsit és dissoldre la construcció mental que es considera conscient i s'identifica com a subjecte. I, igual que abans, relativitzar o reduir la importància que atorgo a aquestes construccions mentals m’acosta a la seva dissolució.
Segons les meves observacions i introspecció, el meu jo existeix perquè em considero important.
La meva subjectivitat, o la sensació de ser un individu, perdurarà mentre doni importància a la meva història, als èxits i fracassos, als objectius, a allò que sento o crec, als principis, a les relacions, a les possessions, a la salut...
El jo, doncs, no és res més que la suma de tot allò a què ell mateix atorga valor.
En el meu cas, dissoldre el jo, ni que sigui per uns instants, implica assumir que la meva existència no té sentit: que jo no importo, que la meva vida no importa, que podria estar mort i l’univers no s’immutaria, que no cal aferrar-me a res. M’he de deixar anar sense por de desaparèixer o deixar de ser i, al principi, aquesta convicció provoca vertigen.
Durant la meditació, quan em trobo conscient de l’experiència del present i n'observo la tensió per mantenir-la -aquesta veu interior que vigila que no s’hi coli cap pensament, relata el que passa i memoritza l’experiència per poder-la recordar després-, omplo el silenci amb un nou pensament per recordar-me que no és important descriure ni retenir l’experiència del present, ni tan sols experimentar-la, que no cal ser conscient de l’experiència, ni viure-la amb un jo conscient o sense jo: res no importa, jo no soc important…
En l’estat anterior em podia convèncer que l’única cosa important era aquest precís instant, però ara ni tan sols això ho és.
Llavors callo i, sense forçar res, intento escoltar sense intenció, observar sense controlar, experimentar sense que importi… I, de vegades, el jo s’acaba dissolent espontàniament i el present, simplement, s’experimenta.
