dimecres, 7 d’agost del 2019

AGOST 2019



“La santedat no té res a veure amb allò que imaginem. Avui he trobat un grup de prímules parlotejant a l’aire lliure i fent de la seva xerrameca una oració que pujava directament al cel.
Els seus cors estaven oberts a la pluja, a la sequera, inclús a l’arrencament. La seva impecable manera de ser santes consistia en no fer cap tipus d’elecció d’allò que anava a succeir. Jo caminava lentament absort en els meus pensaments i han aparegut davant meu en el voral de la carretera, oferint-li a la llum el bressol acolorit dels seus pètals. El vent feia vibrar les seves formes, imprimint sobre un fons d’herba un text digne de lloança. Tots aquells amb qui em trobo em fan pena. Veig una ombra. – un penar, una absència, una manca – que creua les seves mirades malgrat riguin, com una sargantana que llisqués entre dues pedres, tremolant de por per si la descobreixen. I també jo m’assemblo a ells. El meu cor batega en la foscor. La vida es posa trista perquè rarament aconsegueix assolir-nos. Es porta amb nosaltres com una mare que donés de menjar als seus fills el seu propi cor, i els seus fills no volen provar aquest aliment sublim, no desitgen ni tan sols sentir-ne parlar. Per arribar fins a mi, el fulgor de les prímules havia hagut d’esquinçar la nit que envolta el meu cor. Jo considero com un miracle poder veure algunes coses insignificants. No em canso d’aquests miracles i sóc completament incapaç d’explicar perquè a vegades no hi ha res i perquè a vegades hi ha tot. El paradís seria viure un dia sencer com una sola d’aquestes prímules.”
                                                                             
                                                                                        “Ressuscitar”      Christian Bobin 
............................................................