AGOST 2019
“La santedat no té res a veure
amb allò que imaginem. Avui he trobat un grup de prímules parlotejant a l’aire
lliure i fent de la seva xerrameca una oració que pujava directament al cel.
Els seus cors estaven oberts a la pluja, a la sequera, inclús a l’arrencament.
La seva impecable manera de ser santes consistia en no fer cap tipus d’elecció
d’allò que anava a succeir. Jo caminava lentament absort en els meus pensaments
i han aparegut davant meu en el voral de la carretera, oferint-li a la llum el
bressol acolorit dels seus pètals. El vent feia vibrar les seves formes,
imprimint sobre un fons d’herba un text digne de lloança. Tots aquells amb qui
em trobo em fan pena. Veig una ombra. – un penar, una absència, una manca – que
creua les seves mirades malgrat riguin, com una sargantana que llisqués entre
dues pedres, tremolant de por per si la descobreixen. I també jo m’assemblo a
ells. El meu cor batega en la foscor. La vida es posa trista perquè rarament aconsegueix
assolir-nos. Es porta amb nosaltres com una mare que donés de menjar als seus
fills el seu propi cor, i els seus fills no volen provar aquest aliment sublim,
no desitgen ni tan sols sentir-ne parlar. Per arribar fins a mi, el fulgor de
les prímules havia hagut d’esquinçar la nit que envolta el meu cor. Jo
considero com un miracle poder veure algunes coses insignificants. No em canso
d’aquests miracles i sóc completament incapaç d’explicar perquè a vegades no hi
ha res i perquè a vegades hi ha tot. El paradís seria viure un dia sencer com
una sola d’aquestes prímules.”
“Ressuscitar” Christian
Bobin
............................................................
