Quan, amb indeguda imprudència, parlo de Déu, només parlo
d'aquest costat de la vida en què estic, i més concretament d'una part
d'aquesta vida que està abandonada i que s'assembla a un cobert d'eines en el
fons d'un jardí . Déu no es queda a la casa de l'amo. Es refugia en aquesta
cabana feta de fustes prou mal ajustades com perquè es coli entre elles l'ala
d'una llum. Encara que jo no sàpiga res d'ell, em resulta impossible fer com si
fos aliè a les nostres jornades més banals. Aquestes jornades són llibres i
aquests llibres estan escrits per ell. Rostre, dolor i bondat són les seves
pàgines més ricament il·lustrades, com així mateix roser, pardal i prímula. No
sé què impedeix que puguin llegir-los la majoria dels homes: la seva ambició o
la seva falta d'atenció. La seva ambició neix de la seva falta d'atenció. Quan mirem precipitadament alguna cosa bella
- i totes les coses vives són belles perquè porten en si el secret de la seva
propera desaparició-, ens entren ganes de apropiar. Quan contemplem això mateix
amb la lentitud que es mereix, que demana i que el protegeix un instant de la
seva fi, llavors s'il·lumina, i deixem de tenir ganes de posseir : la gratitud
és l'únic sentiment que dóna resposta a aquesta claredat que entra en
nosaltres. Per aquesta raó, el rostre dels morts, brillant en els nostres
cors com una imatge a l'oval d'un medalló, és el més bell aliment que pot haver
per al pensament: sabem perfectament que els morts estan fora del nostre abast.
El nostre pensament, quan s'eleva cap a ells com el gira-sol cap a un sol
estrany, està absolutament desproveït d'ambició i res el pertorba en el seu
treball d'adoració. L'amor als morts és el més lluminós que pot haver-hi. Com
no anàvem a estimar nosaltres, els vius, com estimem, amb una pertinença instintiva,
a aquells la veu dels quals no es tornarà a sentir sobre la terra? Contemplar
sense tocar, i fins i tot sense comprendre: els pardals, el mateix que els
morts, ens conviden a això amb els seus cants. Sota la meva finestra, en els
innombrables braços del til·ler, hi ha una multitud de Bachs i de Schuberts les
obres no escrites m’instrueixen sobre el que és Déu, al costat de la vida en
què estic. Per conèixer l'altra banda, caldrà que, algun dia, es s’aparti la
cortina de la meva sang que m'impedeix veure.
Extret del llibre de Cristian Bobin, “Ressuscitar”, pàgines
77 i 78 ,
Publicat per Ediciones Encuentro, S.A. Madrid 2017
