'Quatre experiències del present' és una proposta que ens vol compartir el company de la Sangha d'Osona, Jan Bover, sobre el seu trànsit pel camí del despertar.
Introducció
Cada matí i algun vespre medito assegut i en silenci, procurant experimentar el present amb intensitat. Tant durant la pràctica com en la resta del dia, identifico quatre maneres ben diferenciades de viure i experimentar el present, que sovint s'alternen de manera espontània.
Són diferents relacions entre el jo i l'experiència, que anomeno «estats», tot i que les fronteres entre ells són difuses i el pas d’un a l’altre és sempre gradual, mai abrupte.
El jo desconnectat de l'experiència
Aquest és l'estat en què passo bona part del dia, i en el qual, de vegades, quedo immers fins i tot durant la pràctica meditativa. No el considero pròpiament una manera d’experimentar el present -perquè en aquest estat el jo simplement està desconnectat de l'experiència-, però és important esmentar-lo, ja que és el punt de partida.
Un pensament en porta un altre, i aquest a un de nou, i la cadena no s’atura. La ment està tan atrafegada que no hi ha cap pausa per ser conscient del present en el qual, tanmateix, transcorre la meva vida. El més curiós és que, en aquest estat, ni tan sols soc conscient dels mateixos pensaments que m’impedeixen experimentar el present.
Aquesta desconnexió del present sovint m’impedeix descriure amb detall el que he fet o he sentit, com si estigués vivint una vida difuminada.
Tot i això, de vegades sí que puc descriure el que estic fent o sentint, sense poder-hi enfocar gaire l’atenció. És en aquest punt que estableixo una lleugera connexió amb l'experiència del present i començo a transitar cap al següent estat.
El jo aferrat a l'experiència
En aquest estat els pensaments perden intensitat, i una fracció de la ment comença a tenir espai per experimentar el present. Però no pas de manera íntegra ni contínua: el present s’experimenta de forma fragmentada i per moments.
Però soc incapaç de mantenir-ho de manera sostinguda, i menys encara d'integrar totes aquestes sensacions en una única experiència coherent. Arriben d’una en una, en onades d’intensitat variable, com si la ment no tingués prou amplitud per processar-ho tot alhora.
Si observo amb atenció, en puc identificar la causa: un borbolleig de pensaments que continuen ocupant bona part de la ment, ara ja no del tot inconscients, però tampoc prou visibles per poder-los afrontar de cara. Puc observar el paisatge i continuar preocupat.
Puc escoltar els ocells i seguir recordant amb il·lusió l'últim èxit. Puc tancar els ulls, però les imatges continuen apareixent en la foscor. L'experiència del present i els pensaments coexisteixen, lluitant per l'atenció.
En aquest estat resulta molt fàcil deixar-me atrapar per un pensament i tornar a caure en la inconsciència. Un record que apareix, una preocupació que s’imposa, una il·lusió que captiva, una situació imaginada... i ja he tornat a desconnectar-me de l’experiència del present sense adonar-me’n.
Tradicionalment, la respiració s'ha considerat un ancoratge molt útil: és una sensació sempre present, i retornar-hi l'atenció és relativament senzill.
Així i tot, de vegades jo també faig servir la sensació de la postura, el batec del cor, el cant dels ocells o, fins i tot, la percepció de la pròpia ment -amb els seus pensaments i breus silencis- com a ancoratge per a l’atenció.
Des d'aquest ancoratge estable, amb esforç i força de voluntat, es pot observar com els pensaments lluiten per captar l’atenció i intenten entabanar-me, de la mateixa manera que el cant de les sirenes temptava Ulisses, que es va haver de lligar al pal del seu vaixell per no cedir-hi.
Però amb la pràctica recurrent de la meditació, i l'actitud de restar importància als pensaments, arriba un punt en què els pensaments, les preocupacions i les il·lusions perden intensitat i poder d'atracció. La ment té més espai per experimentar el present i no necessita aferrar-se tan desesperadament al punt d’ancoratge per no distreure’s.
És en aquest estadi que amplio l’atenció cap a l’experiència del present i començo a transitar cap al següent estat.
El jo conscient de l’experiència
En aquest estat els pensaments, les preocupacions i les il·lusions es difuminen, i les sensacions del present arriben amb una intensitat que en els estats anteriors era impossible: la vista, l’oïda, la postura, el dolor, el vent a la pell, el sentiment d’amor, la buidor si mantinc els ulls tancats...
Durant molt de temps vaig considerar que aquest era un estat sense pensaments en el qual experimentava genuinament el present.
Però fa uns mesos, parant una mica més d’atenció a la ment que processa l’experiència, em vaig adonar que hi ha un altre tipus de procés mental que manté el control de manera subtil: una veu interior que afirma que estic experimentant el present, que vigila que no s’hi coli cap pensament, que relata el que passa, que memoritza l’experiència per poder-la recordar després. Un guardià. Un jo que observa i que experimenta.
Aquesta veu de vegades sembla emmudir uns instants, però fins i tot quan calla observo una tensió de fons, un estat d'alerta per mantenir aquesta intensa experiència del present, una calma rígida.
Com si el silenci mental s'hagués de sostenir activament, com si relaxar l'atenció el posés en perill. Només quan confio plenament que l’experiència del present es mantindrà sense voluntat, i em deixo anar, començo a transitar cap al següent estat.
L'experiència sense jo
És gairebé impossible descriure aquest estat amb precisió, perquè per definició no hi ha ningú que l'intenti recordar o descriure mentre passa. I quan s’intenta descriure a posteriori, és impossible evocar la mateixa experiència: en la descripció ja hi ha paraules, i un jo que intenta reproduir-la.
El que sí que puc dir és que en aquest estat la tensió deixa d’existir. No hi ha voluntat, ni objectiu, ni control, ni direcció. L'experiència simplement flueix. Hi ha una sensació de silenci mental molt més profund, similar al buit -o a un buit total si mantinc els ulls tancats-.
Aquest és un estat molt fràgil i escorredís, perquè qualsevol intent de provocar-lo o de mantenir-lo el destrueix immediatament.
Si en algun moment d’aquest silenci apareix un pensament que diu «ara sí, estic experimentant sense jo», la veu interior torna i recaic en l'experimentació amb atenció.
Fins i tot si sobrevé alguna emoció -per exemple, alegria per estar en aquest estat-, l'experiència també s'esfuma, possiblement perquè, lligats a les emocions, hi ha pensaments subtils que les provoquen o que se'n deriven.
Per això, malgrat que hi pugui experimentar sentiments profunds de pau o d'amor, és un estat buit d'emoció que no resulta ni grandiós ni eufòric.
Les sensacions continuen succeint, però sense focus. I, en recordar-les, em semblen menys intenses, com si en aquell moment no hi hagués cap necessitat d'experimentar res en particular, ni tampoc d'evitar-ho.
L'absència d'objectiu fa que la cerca s'aturi per si mateixa. No hi ha res a aconseguir. No sembla que hi hagi res més enllà d'aquest moment, ni cap necessitat d'arribar enlloc. Tot està bé tal com està.
