'L’art és la forma que pren la necessitat de l’ànima'
Rainer Maria Rilke
Ens complau ferm publicar aquest article de l'amiga, companya i mestra zen assistent, Carina Mora Griso. Ja sabeu que fa temps que Carina és facilitadora, juntament amb Mònica Jal, del grup de meditació i reflexió 'L’art de fer-se gran', que coordinen a la Casa d’espiritualitat Sant Felip Neri de Barcelona. L'article duu per títol 'La bellesa de fer-se gran. Una mirada espiritual a l’envelliment'.
Des d’una mirada profunda que s’obre i acull la saviesa de les diferents religions podem reconeixer que l’espiritualitat té a veure amb la dimensió transcendent de l’ésser humà i amb la seva manera d’habitar la vida, el temps, el sofriment, la bellesa, l’amor… el misteri de l’existència. Potser és precisament en el procés d’envellir on aquesta dimensió es fa més visible i més necessària.
L’envelliment pot esdevenir, en aquest sentit, no només un procés biològic o psicològic, sinó també una oportunitat de maduració espiritual.
«L’art és la forma que pren la necessitat de l’ànima», diu el poeta Rainer Maria Rilke, profundament sensible al misteri, a l’invisible, al silenci i a la solitud existencial. En el seu poema Tardor ens aproxima a l’art de viure segons la impermanència, la renúncia i la no-resistència; a l’art de saber fluir, caure i morir. Hi ha una bellesa secreta en les coses que maduren lentament: l’art no busca la perfecció, sinó la veritat.
Un espai de silenci dins l’àmbit del misteri
Les fulles cauen des de lluny,
com marcint-se als jardins del cel distant;
cauen en un gest de negació.
I a les nits cau la terra feixuga
des de tots els estels en la solitud.
Tots nosaltres caiem. Aquesta mà cau.
I mireu els altres: tots igualment.
Però n’hi ha Un que acull aquesta caiguda
amb infinita suavitat entre les seves mans.
Com a procés, envellir significa deixar caure tot allò que ja no podem sostenir ni controlar. Deixem anar forces, expectatives, imatges d’un mateix, fins i tot creences, i ens obrim a una dimensió més àmplia, profunda i interconnectada de l’existència. L’envelliment, amb el seu lent procés de despullament i simplificació del personatge que hem anat construint, pot afavorir aquesta obertura i acostar-nos més al que som en profunditat.
Potser per això moltes tradicions espirituals han vist en la darrera etapa de la vida una oportunitat de retorn: retornar a casa, a la casa del Pare; retornar al silenci primordial, com ho fa la música que apareix i desapareix dins el silenci; retornar a una presència més nua i essencial.
Quan moltes coses externes perden pes, pot obrir-se un altre espai: el de la interioritat, l’escolta i la contemplació. Un espai de silenci dins l’àmbit del misteri, que es pot cultivar a través de la meditació i de l’atenció pura i contemplativa; un espai que no separa de la vida, sinó que hi reconnecta d’una manera profunda.
Renaixement espiritual
Edith Stein, filòsofa i mística polonesa, ho expressa amb una bellesa exquisida:
«Hi ha un estat de repòs en Déu, de suspensió total de tota activitat espiritual, en què no es conceben plans ni decisions i on hom s’abandona enterament a la voluntat divina. És un sentiment d’íntima seguretat; quan m’abandono a Ell, m’envaeix una vida nova que a poc a poc comença a omplir-me. L’única condició necessària per a aquest renaixement espiritual és la capacitat de recepció passiva que es troba al fons de l’estructura mateixa de l’ésser.»
Envellir espiritualment potser consisteix precisament en això: passar de la necessitat de ser algú a la llibertat de simplement ser, simplement ser present.La vellesa pot convertir-se aleshores en una escola de presència que neix d’aprendre a viure l’instant com el lloc on la vida succeeix. Presència davant la vida tal com és: presència davant d’un mateix i presència davant dels altres.
La interioritat autèntica no ens allunya del món. Al contrari, ens fa més sensibles a la profunda interdependència que ens uneix als altres éssers. Amb els anys i el cultiu del silenci podem descobrir amb més claredat que no som éssers aïllats, sinó nusos d'una gran xarxa de relacions. La maduresa espiritual comporta reconèixer aquesta interconnexió i viure-la amb responsabilitat i gratitud.
Potser envellir és també passar de l'afirmació del jo a la consciència del nosaltres. Comprendre que la nostra vida és, i ha estat posible, gràcies a moltes altres vides, i que la nostra felicitat no es pot separar de la felicitat dels altres. D'aquesta comprensió neix espontàniament una percepció amorosa cap el compromís, la compassió i el desig de contribuir, encara que sigui modestament, al bé comú.
La presència de Déu en el nostre interior
En una cultura accelerada i obsessionada amb la novetat, l’eficàcia i la immediatesa, que fins i tot tendeix a negar la vellesa, aquesta qualitat de presència esdevé gairebé un acte de resistència espiritual. Potser una de les aportacions més humanes i espirituals de la vellesa és precisament la capacitat de viure el temps d’una altra manera i qualitat i recordar-nos que la dignitat humana no depèn només del rendiment ni de la utilitat.
Hi ha persones grans que, fins i tot enmig de la fragilitat, irradien una presència serena. Com si, des de l’acceptació honesta i valenta de la seva realitat, haguessin arribat a una mena de transparència essencial. Aquesta presència pot esdevenir un regal profund per als altres i per a la comunitat humana, especialment per als joves.
Presència i silenci, silenci i presència están íntimament units. Els mestres del silenci saben que aquest, el silenci, no és patrimoni de ningú: és sempre present en tot, és el company etern i universal.
En el zazen, pràctica especialment sobria, que s’ocupa justament de crear una condició de silenci, es diu que “la pràctica apunta directament al cor (shin) de l’ésser humà i de tota la realitat; no està lligada a cap doctrina ni text, i facilita el desvetllament de la nostra naturalesa essencial o divina”.
John Main, monjo benedicti anglès, creador de la meditació cristiana, explica com meditar ens obre el cor: abandonem el pensament gràcies al silenci i deixem espai perquè hi apareguin la confiança, la pau, l’amor de Déu.
I diu:
«L’objectiu principal de la meditació és deixar que la presència misteriosa i silent de Déu en el nostre interior esdevingui cada cop més, no sols una realitat, sinó la realitat que dona sentit, forma i propòsit a tot el que fem i a tot el que som.»
Déu és l’alè de tots els alens
Willigis Jäger, monjo benedictí alemany i mestre zen, ens diu que el budisme zen ens ofereix una invitació a provar i veure l’alegria de simplement ser: simplement seure, aixecar-se, caminar, riure, plorar, despertar-se al matí, anar a treballar, cansar-se, envellir, lluitar amb una malaltia, morir...
Només això. I, enmig de tot, experimentar un miracle. Viure cada moment tal com és: sagrat, ple de misteri i de meravella.La pràctica de la meditació, com totes les pràctiques contemplatives, té en compte la respiració com a porta d’entrada al silenci: Respirar, paraula que comparteix l’arrel etimològica amb spiritus: spirare, respirar.
La ciència del pranayama de l’Índia; el taoisme, que considera que l’alè és l’enllaç comú entre tots els éssers. El poeta sufí Kabir escriu:
«Oh servent, on em busques? No veus que sóc al teu costat? No sóc al temple, ni a la mesquita, ni a la Kaaba, ni al Kailash. Si ets un veritable cercador, em veuràs de seguida; en un instant em trobaràs. Oh amic, Déu és l’alè de tots els alens.»
A la Filocàlia ortodoxa, el pelegrí rus troba la meditació contínua del cor lligada a la consciència respiratòria. També a l’Antic Testament llegim que Déu creà l’home insuflant-li l’esperit, l’alè de vida.
La divinitat és una font
A l’Índia i a la Xina, l’última etapa de la vida és respectada com l’etapa més madura, destinada a desplegar la dimensió transcendent. De fet, tota la vida es podria considerar una preparació per a aquesta etapa, que tracta de completar el naixement.
En els camins espirituals, fins i tot es parla d’un segon naixement: el naixement a la plenitud, a la vida espiritual, a la vida que ens obre al misteri més enllà de la vida i de la mort.«La divinitat és una font de la qual tot brolla i a la qual tot retorna. I per això també és humana.” Angelus Silesius, poeta i místic polonès.
Una petita història zen explica que un monjo preguntà al mestre:
— Què passa quan l’arbre es marceix i les seves fulles cauen? El mestre respongué:
— La manifestació perfecta del vent daurat.
El vent daurat, experiència pura de la realitat, adonar-nos del que som, és la consumació de la nostra vida. Hem arribat.
L’art d’envellir ens prepara, silenciosament, per al gran deixar anar. La maduresa espiritual consisteix precisament a aprendre l’art de morir i també, misteriosament, l’art de néixer a una altra consciència. Tanquem la nostra biografia des de la reconciliació i en pau.
Una maduresa que ens permet habitar la vida amb gratitud.
Tornant a Rilke, el poeta intuïa que la nostra vocació més profunda podria ser simplement aquesta: celebrar. Celebrar la bellesa fràgil de l’existència, el do d’haver viscut, estimat, sofert i compartit camí amb els altres. Una manera serena i transparent de dir sí a la vida.
“I la vida, fins i tot entre llàgrimes, cal celebrar-la. Celebrar és la clau que obre les portes de la profunditat i transforma el quotidià. La profunditat és atreta per la gratitud, per la bellesa i per la lloança. En celebrar, l'ésser humà participa de l'acte de la creació i esdevé, ell mateix, creador.”
Potser, al capdavall, envellir és això: aprendre l'art de completar la nostra biografia celebrant el do de la vida fins al final.
'I la vida, fins i tot entre llàgrimes, cal celebrar-la'
Rainer Maria Rilke
🙏
