L'amiga de la sangha mallorquina, Aina Nadal, sempre activa amb temes de cultura, tradició, solidaritat i espiritualitat, entre d'altres, ens ha enllestit aquesta magnífica peça informativa per tal de compartir-la amb totes les sanghes de la Sanbô Zen. Per part nostra volem agrair-li infinitament les seves aportacions de tota casta i aquesta que anirà de les arrels de la Mallorca més antiga a les terres indòmites de Talnique.
Gràcies, Aina
L’artesania de la llatra forma part, des de temps immemorials, de la cultura i les tradicions d’alguns pobles de Mallorca.
La matèria primera per elaborar qualsevol article de llatra, és la fibra vegetal que ens ofereix el garballó, Chamaerops humilis, l’única palmera autòctona de la riba mediterrània.
A l’illa de Mallorca es localitza a tres àrees concretes i separades: als extrems de la Serra de Tramuntana, especialment als municipis d’Andratx i a Pollença-Alcúdia i també a la península de Llevant, als pobles d’Artà i Capdepera.
Es localitza tant a sòls àrids i assolellats com a sòls arenosos i rocosos de la muntanya i també a les marines i penyals. Es distribueix entre el nivell de la mar i els 600-800 m d’altària.
A les Pitiüses es localitza pels penyals de la costa i a Menorca, de forma escassa, a alguns indrets de l’interior.
La seva íntima relació amb la llatra es deu al fet que aquesta artesania, contribueix de forma clara a la millora de la biodiversitat.
Arrabassar les paumes cada any dona vida al garballó i això fa que es conservi l’hàbitat d’aquesta palmera autòctona i protegida al Catàleg Balear d’Espècies Protegides, ajudant a la preservació de nombrosos insectes polinitzadors que cerquen aixopluc en les seves fulles.
Per tot això, els pobles d’aquestes tres zones, aprofitant aquest recurs natural que els oferia la natura, s’han dedicat tradicionalment a l’elaboració d’estris de pauma.
A Alcúdia i Pollença es varen especialitzar principalment a fer graneres i graneretes, als pobles de ponent a fer corda i al llevant, on s’ha mantingut gairebé sense interrupcions fins als nostres dies, a fer 'obra fina' i 'obra gruixada.
Estormies, sàrries, capells, bressols i cucales
Va ser principalment a partir del s. XIX quan l'obra de pauma es convertí en una activitat que va originar una gran part dels ingressos econòmics d'aquests pobles i donà feina a molta gent.
Amb la llatra s'elaboraven una sèrie d'estris que cobrien part de les necessitats quotidianes de la ruralia, però també de la vida urbana com ara senalles, graneres i graneretes, estormies, sàrries, capells, bressols, ventadors, estores, cofinets, covos, morrions, cucales, esportins, etc.
Eren objectes dels quals hi havia una demanda que creixia perquè, en uns anys en què el progrés industrial encara era incipient en les nostres contrades, aquests productes eren imprescindibles i insubstituïbles.
El procés
Per fer-ne cinc cèntims del procés, podem començar explicant que tot comença amb l’arrabassada de paumes a la muntanya el mes de juliol.
Les paumes que s’arrabassen són les que, a l’ull del garballó, encara no s’han obert.
Un cop arrabassades, les paumes són traslladades a l’estenedor on es mantenen esteses de 18 a 23 dies.
La tradició popular estableix que per Sant Salvador, 6 d’agost, totes les paumes han d’estar entrades i com a límit màxim, per la festa de Sant Roc, el 16 d’agost.
Ensofrar
Un cop assecades i en feixos, les paumes passaran a ser ensofrades a l’ensofrador.
L’exposició al fum del sofre té l’objectiu que les paumes incrementin el blanc agafat del sol a l’estenedor, que se suavitzin i tornin més flexibles per ser treballades però sense perdre la seva resistència.
Embrinar la pauma
Feta l’ensofrada, les paumes s’han d’embrinar, fet que consisteix a separar les fulles de la pauma pel nervi que les uneix.
Embrinada la pauma té tots els seus brins a lloure units únicament al tronc, en el punt d’arrencada de tot el ventall o conjunt de brins.
Un cop embrinada la pauma, començarem a fer els brins. Antany, unes mans hàbils en tenien prou amb un ganivet.
Actualment, les noves fornades d’artesanes empram uns calibradors de 4, 5 i 6 mm que ens fan tots els brins de la mateixa mida, requisit imprescindible perquè la peça a fer assoleixi una certa perfecció.
La rara habilitat de les mans
Després d’aquest procés previ, ja ho tenim tot a punt per començar la llatra. La llatra ben feta surt d’unes mans distingides.
Totes les llatreres coincideixen a dir que el secret està en les mans: unes serveixen i les altres no. Amb els mateixos brins una dona farà llatra perfecta i una altra la farà grollera.
Les característiques d’una llatra ben trenada neixen d’una sèrie de circumstàncies lligades, ineludiblement, per la rara habilitat d’unes mans privilegiades: paumes ben triades, blanques i llargues amb un bon ensofrat, brins ben fets, tots iguals d’amplària i estretets i trenat estret.
Amb la llatra llesta es procedeix a l’obrat, que es pot dividir en obra gruixada o comuna i obra fina o blanca.
La primera és més habitual a Capdepera i la segona a Artà. Això no vol dir que a cada poble no hi hagi autèntiques especialistes en l’obra específica de l’altra.
El buc de la senalla
Cosir les senalletes consisteix a lligar pels laterals les cintes de llatra amb un bri enfilat a una agulla llarga amb dos forats, amb la qual és introduït el bri lligador per dins el trenat.
Acabat el buc de la senalla, s’hi afegeixen alguns complements com les voretes, les sanefes i les anses.
Aquest seria, explicat de manera senzilla, el procés manual per fer una peça de llatra.
La llatra (anomenada llata a Capdepera), ha format part, com ja hem dit, de la identitat dels pobles esmentats abans, principalment d’Artà i Capdepera, de la seva història local i de la seva quotidianitat.
Honor a una artesania
Parlar de la llatra és fer honor a una artesania que forma part de la tradició oral, d'una saviesa no escrita que per generacions s'ha transmès de mans a mans.
És dur al present la memòria d'innumerables històries personals, carregades de llums i ombres, d'èxits i fracassos, d'alegries i tristeses.
I és sobretot retre homenatge a un col·lectiu femení avançat al seu temps, perquè en uns anys en què la societat atribuïa a les dones uns rols molt marcats, elles foren capaces de saltar-se el dictat social, anar una passa més enllà, i dedicar-se a l'artesania de la llatra que les va permetre empoderar-se i adquirir una certa independència econòmica.
Per necessitats d'estalvi, aquesta activitat aglutinava la gent entorn dels domicilis particulars, en petits grups que s'anomenaven vetlleries.
Aquesta tasca compartida va desenvolupar un ambient lúdic, d'entreteniment i diversió, però també va ser una eina de solidaritat i comunicació entre el col·lectiu de dones, perquè trencava l'aïllament i la soledat que implicaven les tasques casolanes.
Les vetlleries varen començar a desaparèixer a principis dels anys 60 del s.XX amb l'esclat del fenomen turístic, quan les dones varen anar a treballar a un sector que les oferia garanties d’una feina remunerada.
Valentes dones
Sens dubte, les dones de Capdepera i Artà, varen ser dones lluitadores que varen saber fer front als entrebancs d'una vida plena de dificultats.
Foren unes dones que amb la llatra varen poder contribuir a engrandir els ingressos de les economies familiars, a ser creadores de la seva pròpia realitat, i a elaborar peces funcionals pel viure quotidià, però també peces decoratives de bellesa delicada.
Sa padrina Bet
Unes d’aquestes dones va ser la meva padrina Bet. La record nítidament com una dona llarga i prima i de mirada clara i transparent, discreta i bondadosa.
Una dona que era portadora d'una màgia en les seves mans, capaces de transformar la matèria primera que li oferia la natura mallorquina, les paumes del garballó, en una delicada artesania que brollava dels seus dits com una font d'inigualable bellesa.
Tenia les seves mans clivellades per la pols dels brins, plenes de talls d'anar amb la falç a la muntanya a cercar el càrritx per fer les voretes, i sempre envoltada per una inconfusible olor de sofre.
Les cofes de sa padrina
Entre moltes altres peces, ella se va especialitzar a cosir cofes, una espècie de cistelles de grans dimensions de base rodona molt estreta i boca molt ampla en forma de campana invertida, que servien per transportar tota classe de gènere.
Aquesta peça s’exportava a València per a la collita de la taronja, i n’hi havia molta demanda. La record a la cuina cosint a una velocitat que a mi em semblava impossible. És una imatge que tenc gravada a l’ànima.
La padrina va viure una època difícil, però va saber fer front als entrebancs de la vida i, sense ser-ne conscient en el seu moment, va alimentar la força d'un cercle de dones, d'un llinatge de lluitadores, que amb l'obra de pauma (la llatra o llata) varen poder sustentar bona part de l'economia del seu petit poble del llevant de l'illa durant els tristos dies de la postguerra.
La saviesa ancestral
La padrina em va fer dipositària dels seus sabers, quan jo encara era una nina de joc solitari.
Ella ja fa temps que no hi és físicament, però la seva saviesa, que és patrimoni col·lectiu del poble que m'ha vist néixer, segueix més viva que mai en les noves generacions de dones que mantenen encesa la flama de la llatra i que continuen amb la seva transmissió oral perquè perduri en el temps i no s'oblidi.
Del Llevant mallorquí a Talnique
Potser a partir d’ara veureu en els sesshins alguns objectes de llatra a la botigueta dels llibres.
En la seva elaboració s'han invertit moltíssimes hores de feina. Per això no hauria de sorprendre que els articles de pauma fets a mà per artesanes i artesans de l'illa es facin valer.
És cert que la recent importació d'articles fabricats al nord d'Àfrica va abocar la feina feta aquí cap a un desprestigi immerescut i va escampar una actitud de treure valor i mèrit a l'obra feta a l'illa, i un dels motius era el baix cost de les peces resalitzades al Marroc.
Presència, amor i dedicació
I això ho dic perquè pugueu donar a la feina d'aquí el reconeixement que es mereix.
També perquè entengueu què darrere el preu d'un article de pauma fet a casa, i que pot no semblar barat, hi ha hores i més hores de feina (sense comptar les hores a la muntanya per arrabassar les paumes i el seu posterior secat i ensofrat), d'una tasca feta amb presència, amor i dedicació.
Els motius per adquirir alguns d’aquests objectes són diversos i molt importants:
- amb ells col·laborau en els projectes de Talnique,
- donau valor a la feina tradicional i artesanal feta a Mallorca,
- feis crèixer la importància i la visibilitat de la figura femenina en la seva història,
- i manteniu la cultura viva.
També perquè és un producte biodegradable que no genera cap mena de residu pel medi ambient, com una alternativa al plàstic i a la cultura del malbaratament.
Altrament, perquè per la seva flexibilitat podreu trobar objectes útils i decoratius, adaptables a les necessitats d’una societat moderna i elaborats amb tècniques artesanes, anteriors a les cadenes de producció industrial i tecnològica.
Perquè és una manifestació etnològica i una artesania tradicional de la cultura d’uns pobles concrets de Mallorca.
.jpeg)
.jpeg)
