Una companya de la Sangha de Barcelona ens fa arribar aquest article de Josep Oriol Pujol i Humet, Director General de la Fundació Pere Tarrés, que publica aquests dies el portal web Catalunya Religió amb el títol 'Comprensió amb la secularització dels joves' (+).
Els interrogants que planteja, la reflexió assenyada i la tesi conseqüent que desenvolupa l'article, ens comenta, el fan ben interessant per difondre'l i compartir en l'Actitud Sangha. Vet aquí les raons:
Joves: religió, espiritualitat?
És fàcil desentendre’ns dels joves pel seu allunyament de la fe i en especial de l’Església, tot associant-los a l’hedonisme, al consum, a centrar-se en ells mateixos i a la confiança única en els avenços científics.
Mentre ens abstenim d’analitzar un entorn social complex, amb uns canals de comunicació poderosos que dificulten l’anar contracorrent i amb una proposta eclesial poc atractiva i amb contradiccions significatives.
Déu avui no es percep com a font de seguretat. La sanitat, els recursos econòmics, l’Estat com a garantia social, units a una racionalitat i al pensament positiu considerats màxima expressió del desenvolupament humà, deixen poc espai al misteri i, fins i tot, a l’espiritualitat.
Les oportunitats d’apropar-se a una proposta eclesial que permeti viure la fe són escasses. El desconcert i la inseguretat en una majoria d’adults tampoc facilita presentar-los propostes.
Les contradiccions que mostren els mitjans, com la riquesa aparent de la jerarquia, el drama de la pederàstia, una moral centrada en la sexualitat que es voldria per a tothom i manifestacions públiques poc atentes als codis del moment, fan poc atractiva la proposta eclesial.
És ben cert que en determinats entorns la vivència familiar de la fe és més intensa. L’entorn social en algunes, poques, comunitats cristianes és atractiu per als joves amb unes activitats i litúrgia pensades per a ells.
És cert que amb les necessitats bàsiques suficientment cobertes i amb una cultura i formació significatives és més fàcil obrir-se a la dimensió espiritual si se’ls ajuda amb preveres i agents de pastoral que viuen la fe i hi tenen una dedicació suficient.
La gent jove d’avui, com la de generacions anteriors, té inquietuds, és sensible als febles socialment, és generosa com ho mostra el seu voluntariat fent de monitors d’esplai, caps escoltes o implicant-se en altres causes nobles.
És honest en aquest context i davant aquesta realitat, atribuir-los-hi una voluntat d’allunyament de la fe?
Poden viure l’espiritualitat -'ser místics' com afirmava Karl Rahner- amb el testimoni i l’acompanyament que viuen i senten?
Podem apartar grups de les nostres parròquies perquè no responen a l’ideal que des d’un món concret i minoritari hem imaginat?
La fe és do i aquest és molt més fàcil de viure en un ambient religiós generalitzat. És aquest “substrat” habitual en els seus entorns? En un ambient hostil, sense testimonis propers forts, fins i tot les famílies ho tenen molt difícil per educar en la fe.
Cal ser molt humil abans de responsabilitzar els joves de no creure. Evitem jutjar els que tenen poques oportunitats i procurem fer algunes aportacions que afavoreixin un ambient on pugui germinar la fe.
Director General de la Fundació Pere Tarrés (+)