dissabte, 29 d’agost del 2026

Sanbô Zen de Girona: El conte de l’home ric i el temple sense sostre (CALMM)


'El-Hadji Malik Sy. Mestre i Chef de Village. Un mestre com Keita Kondé, de Iwol, al país Bèdik. La seva mirada, serena i profunda, guarda la memòria viva d’un poble que ha après a escoltar el temps, la terra i el silenci...'




Un nou i ben interessant article d'Àlex Estebanell, company de la Sanbô Zen Girona, que ens convida a acompanyar-lo a un viatge del qual no en destaparem el destí perquè el pugueu llegir amb llibertat i seguint el fil d'Ariadna que ens escriu l'amic Àlex.

'Fa aproximadament uns deu anys, vaig fer un viatge al triangle on conflueixen Mali, Senegal i Guinea Conakry. L’objectiu era visitar a una de les tribus Bèdik, a l’anomenat país Bassari. 

Viuen dalt de les Muntanyes de les Abelles i anàvem a passar uns dies amb ells per gaudir del temps, de l’espai i de la desconnexió digital. Són una ètnia d’origen mandinga que viu des de fa més de tres-cents anys aïllada dalt de les muntanyes. Un dels seus tres pobles es diu Iwol, que és on anàvem. 

Vaig fer aquest viatge amb dues persones molt estimades. La meva filla Adriana que tindria al voltant de catorze anys i el meu mestre en el sufisme en Txerno Yahya Kane. També ens feia de guia en Ngor Diouf, al que coneixia des de feia molt de temps i amb qui havia viscut aventures increïbles. 

En Txerno Yahya és d’ètnia Fula, el Ngor d’ètnia Serer i l’Adriana i jo d’ètnia estrangera; és a dir Toubab i que vol dir simplement blancs. Pujar fins al poble d’Iwol no és cosa fàcil. 

Una vegada fets els tràmits per ser convidats i quedar amb els portadors que ens acompanyarien en l’ascens, ens vàrem instal·lar a Kedougou. És la població més gran que hi ha relativament a prop i té mercat. 

Després, anàrem a comprar els dos regals que els hi portaríem. El primer, eren espelmes perquè els nens i nenes poguessin fer els deures una vegada la foscor envaïa el poble. L’altre, dos bidons de vi de palma de 25 litres cada un.

L’endemà, després de rodar unes quantes hores per les complicades pistes de grava, vàrem acampar a sota les muntanyes. No teníem autorització per iniciar l’ascens fins a les 6 de la tarda. L’hora en la qual el sol salvatge afluixava les urpes i deixava respirar una mica als éssers que habitàvem la zona... 

Si voleu llegir més, basta fer un clic aquí (+).



🙏