Ens complau ferm publicar aquest article de l'amiga, companya i mestra zen assistent, Carina Mora Griso. Ja sabeu que fa temps que Carina és facilitadora, juntament amb Mònica Jal, del grup de meditació i reflexió 'L’art de fer-se gran', que coordinen a la Casa d’espiritualitat Sant Felip Neri de Barcelona. L'article duu per títol 'La bellesa de fer-se gran. Una mirada espiritual a l’envelliment'.
Potser és precisament en el procés d’envellir on aquesta dimensió es fa més visible i més necessària.
L’envelliment pot esdevenir, en aquest sentit, no només un procés biològic o psicològic, sinó també una oportunitat de maduració espiritual.
«L’art és la forma que pren la necessitat de l’ànima», diu el poeta Rainer Maria Rilke, profundament sensible al misteri, a l’invisible, al silenci i a la solitud existencial. En el seu poema Tardor ens aproxima a l’art de viure segons la impermanència, la renúncia i la no-resistència; a l’art de saber fluir, caure i morir. Hi ha una bellesa secreta en les coses que maduren lentament: l’art no busca la perfecció, sinó la veritat.
Un espai de silenci dins l’àmbit del misteri
Les fulles cauen des de lluny, com marcint-se als jardins del cel distant; cauen en un gest de negació. I a les nits cau la terra feixuga des de tots els estels en la solitud.
Tots nosaltres caiem. Aquesta mà cau. I mireu els altres: tots igualment. Però n’hi ha Un que acull aquesta caiguda amb infinita suavitat entre les seves mans.
L’envelliment, amb el seu lent procés de despullament i simplificació del personatge que hem anat construint, pot afavorir aquesta obertura i acostar-nos més al que som en profunditat.
Potser per això moltes tradicions espirituals han vist en la darrera etapa de la vida una oportunitat de retorn: retornar a casa, a la casa del Pare; retornar al silenci primordial, com ho fa la música que apareix i desapareix dins el silenci; retornar a una presència més nua i essencial.
Quan moltes coses externes perden pes, pot obrir-se un altre espai: el de la interioritat, l’escolta i la contemplació. Un espai de silenci dins l’àmbit del misteri, que es pot cultivar a través de la meditació i de l’atenció pura i contemplativa; un espai que no separa de la vida, sinó que hi reconnecta d’una manera profunda.
Renaixement espiritual
Edith Stein, filòsofa i mística polonesa, ho expressa amb una bellesa exquisida:
«Hi ha un estat de repòs en Déu, de suspensió total de tota activitat espiritual, en què no es conceben plans ni decisions i on hom s’abandona enterament a la voluntat divina. És un sentiment d’íntima seguretat; quan m’abandono a Ell, m’envaeix una vida nova que a poc a poc comença a omplir-me. L’única condició necessària per a aquest renaixement espiritual és la capacitat de recepció passiva que es troba al fons de l’estructura mateixa de l’ésser.»
La vellesa pot convertir-se aleshores en una escola de presència que neix d’aprendre a viure l’instant com el lloc on la vida succeeix. Presència davant la vida tal com és: presència davant d’un mateix i presència davant dels altres.
La interioritat autèntica no ens allunya del món. Al contrari, ens fa més sensibles a la profunda interdependència que ens uneix als altres éssers. Amb els anys i el cultiu del silenci podem descobrir amb més claredat que no som éssers aïllats, sinó nusos d'una gran xarxa de relacions. La maduresa espiritual comporta reconèixer aquesta interconnexió i viure-la amb responsabilitat i gratitud.
Potser envellir és també passar de l'afirmació del jo a la consciència del nosaltres. Comprendre que la nostra vida és, i ha estat posible, gràcies a moltes altres vides, i que la nostra felicitat no es pot separar de la felicitat dels altres. D'aquesta comprensió neix espontàniament una percepció amorosa cap el compromís, la compassió i el desig de contribuir, encara que sigui modestament, al bé comú.
La presència de Déu en el nostre interior
En una cultura accelerada i obsessionada amb la novetat, l’eficàcia i la immediatesa, que fins i tot tendeix a negar la vellesa, aquesta qualitat de presència esdevé gairebé un acte de resistència espiritual. Potser una de les aportacions més humanes i espirituals de la vellesa és precisament la capacitat de viure el temps d’una altra manera i qualitat i recordar-nos que la dignitat humana no depèn només del rendiment ni de la utilitat.
Aquesta presència pot esdevenir un regal profund per als altres i per a la comunitat humana, especialment per als joves.
Presència i silenci, silenci i presència están íntimament units. Els mestres del silenci saben que aquest, el silenci, no és patrimoni de ningú: és sempre present en tot, és el company etern i universal.
En el zazen, pràctica especialment sobria, que s’ocupa justament de crear una condició de silenci, es diu que “la pràctica apunta directament al cor (shin) de l’ésser humà i de tota la realitat; no està lligada a cap doctrina ni text, i facilita el desvetllament de la nostra naturalesa essencial o divina”.
John Main, monjo benedicti anglès, creador de la meditació cristiana, explica com meditar ens obre el cor: abandonem el pensament gràcies al silenci i deixem espai perquè hi apareguin la confiança, la pau, l’amor de Déu.
I diu:
«L’objectiu principal de la meditació és deixar que la presència misteriosa i silent de Déu en el nostre interior esdevingui cada cop més, no sols una realitat, sinó la realitat que dona sentit, forma i propòsit a tot el que fem i a tot el que som.»
Déu és l’alè de tots els alens
Willigis Jäger, monjo benedictí alemany i mestre zen, ens diu que el budisme zen ens ofereix una invitació a provar i veure l’alegria de simplement ser: simplement seure, aixecar-se, caminar, riure, plorar, despertar-se al matí, anar a treballar, cansar-se, envellir, lluitar amb una malaltia, morir...
La pràctica de la meditació, com totes les pràctiques contemplatives, té en compte la respiració com a porta d’entrada al silenci: Respirar, paraula que comparteix l’arrel etimològica amb spiritus: spirare, respirar.
La ciència del pranayama de l’Índia; el taoisme, que considera que l’alè és l’enllaç comú entre tots els éssers. El poeta sufí Kabir escriu:
«Oh servent, on em busques? No veus que sóc al teu costat? No sóc al temple, ni a la mesquita, ni a la Kaaba, ni al Kailash. Si ets un veritable cercador, em veuràs de seguida; en un instant em trobaràs. Oh amic, Déu és l’alè de tots els alens.»
A la Filocàlia ortodoxa, el pelegrí rus troba la meditació contínua del cor lligada a la consciència respiratòria. També a l’Antic Testament llegim que Déu creà l’home insuflant-li l’esperit, l’alè de vida.
La divinitat és una font
En els camins espirituals, fins i tot es parla d’un segon naixement: el naixement a la plenitud, a la vida espiritual, a la vida que ens obre al misteri més enllà de la vida i de la mort.
«La divinitat és una font de la qual tot brolla i a la qual tot retorna. I per això també és humana.” Angelus Silesius, poeta i místic polonès.
Una petita història zen explica que un monjo preguntà al mestre:
— Què passa quan l’arbre es marceix i les seves fulles cauen? El mestre respongué:
— La manifestació perfecta del vent daurat.
El vent daurat, experiència pura de la realitat, adonar-nos del que som, és la consumació de la nostra vida. Hem arribat.
L’art d’envellir ens prepara, silenciosament, per al gran deixar anar. La maduresa espiritual consisteix precisament a aprendre l’art de morir i també, misteriosament, l’art de néixer a una altra consciència. Tanquem la nostra biografia des de la reconciliació i en pau.
Una maduresa que ens permet habitar la vida amb gratitud.
Celebrar la bellesa fràgil de l’existència, el do d’haver viscut, estimat, sofert i compartit camí amb els altres. Una manera serena i transparent de dir sí a la vida.
“I la vida, fins i tot entre llàgrimes, cal celebrar-la. Celebrar és la clau que obre les portes de la profunditat i transforma el quotidià. La profunditat és atreta per la gratitud, per la bellesa i per la lloança. En celebrar, l'ésser humà participa de l'acte de la creació i esdevé, ell mateix, creador.”
Potser, al capdavall, envellir és això: aprendre l'art de completar la nostra biografia celebrant el do de la vida fins al final.
.jpeg)
