Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llibres. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llibres. Mostrar tots els missatges

dijous, 18 d’abril del 2024

'La imatge captiva' de José Luis de Juan

 






'Només el lector de la La imagen cautiva pot desentranyar allò que s’amaga en els plecs d’aquella imatge abans que es reflecteixi en el mirall de les paraules'
A contrallum







La recent novel·la de l'escriptor, i amic de la Sangha mallorquina, José Luis de Juan (La Imagen cautiva, Ediciones del Subsuelo) s'inscriu en una narrativa de descripció itinerant. És a dir, des de la mirada interior ens recondueix cap a tres escenaris distants: Mallorca, Austràlia i Corea del Sud. 

La presentació de La imagen cautiva a Palma serà el dijous, 9 de maig, a La Casa del Libro (Avinguda d'Alexandre Rosselló, 34, Palma). 

A continuació podeu llegir la crítica que li fa Rosa Planas, al diari Ultima Hora. A les imatges també hi ha aquesta ressenya literària i una altra del diari La Vanguardia a càrrec de Juan Ángel Juristo. 

Al final, per si voleu escoltar José Luis de Juan, trobareu un enllaç amb el programa A contrallum de RNE -R4.

'Els fils humans, que mouen la trama són també tres veus que, tot i agermanar-se, viuen en universos paral·lels. D'una banda, el pintor mallorquí Ralf, personatge real tot i que emmascarat en la ficció, supedita la vida a la pintura i s'allunya dels escenaris de la fama i la publicitat. 

Ésser solitari i aïllat, constitueix una illa dintre de l'illa, cosa que fascina al narrador, que és qui presta la veu al relat dels fets. 

Escriu des de Corea estant, des d'on recorda la joventut a Mallorca, l'amistat indestructible amb Ralf, i on també apareix, com a tercer element un escriptor australià, ignorat però de gran projecció internacional, Gerald, amant dels cavalls i de la filosofia de la invisibilitat. 

Aquests tres elements humans se conjuminen per construir un relat àgil, amè, intel·ligent que traspua cultura i també intensitat psicològica.

Ralf és a més de pintor un bon conversador i un especialista del Tarot, que sap llegir en les cartes els estats mentals i emocionals dels qui es presten a ser llegits per ell. 

Guerra, devastació, postquerra, silenci...

La novel·la no tan sols és un recorregut per geografies físiques sinó també per itineraris existencials, on la vida i el somni es mesclen amb els records més carregats d'emoció, com la mort dels pares dels respectius protagonistes, o el canvi de la vida humana, la de Gerald, per un cavall. 

Guerra, devastació, postquerra, silenci, ànimes en trajecte vers la pròpia dissolució conformen una tapisseria inquietant on les paraules flueixen sense capsules. 

Nietzsche i el diluit Zaratustra acompanyen el Penjat del Tarot sense saber quin dels dos il·lumina la vida de Ralf o la del cronista, ja que ambdós són una mateixa moneda que gira i cau d'un cantó o de l'altre, tot depenent del moment de la història. 

De Juan presenta una novel·la que no es presta a incardinacions d'opinions cedides per la immediata actualitat. En les se ves pàgines no hi ha temps, cosa que fa que el principi i el final siguin possibles perquè la distancia en el el pensament només és una categoria inventada.

Tampoc Marx i Kafka no són el mateix si els llegim a la Costa Nord de Mallorca o a Melbourne, i encara menys en els forrellats pedrenys dels deserts australians. El temps és tan ambigu com la geografia, on només sobreviuen els espais de l'amistat, de la memòria i de l'amor...'


Enllaç per si voleu escoltar l'entrevista a José Luis de Juan al programa A contrallum de RNE -R4 (+)




'La imagen cautiva de José Luis de Juan és una tapisseria inquietant on les paraules flueixen sense capsules...'
Rosa Planas








Salut, silenci i gassho profund
🙏







dimarts, 23 de gener del 2024

ARTICLE de José Luis de Juan: Sombras de Güiraldes




'Un adolescent parteix de la seva Índia natal en un viatge iniciàtic...' 






L'article de José Luis de Juan, company de la Sanbô Zen Mallorca, fou publicat fa unes setmanes al suplement Babelia del diari El país. 

José Rivarola i Ramachandra Gowda
Amb ell, José Luis s'endinsa dins les profunditats literàries de 'Los recuerdos vivos' novel·la de José Rivarola que descriu com Ramachandra Gowda arriba a la Buenos Aires dels anys cinquanta com a fill adoptiu d'Adelina del Carril, "Mamita", l'esposa de l'escriptor Ricardo Güiraldes, autor del clàssic Don Segundo Sombra. 

Rivarola, el narrador, i Rama, l'hereu, indaguen sobre la fabulosa vida de Mamita, i en aquesta recerca troben i redescobreixen meravelles i misèries. 

Emprenen viatges d'un lloc a l'altre, entre Argentina, Índia, Espanya i França. I també viatges interns, mitjançant la meditació, la filosofia hindú i l'espiritualitat.

En aquest interessant article, literatura i vida s'entrecreuen. Facem-ne un tast.


SOMBRAS DE GÜIRALDES


Ricardo Güiraldes
La figura de Ricardo Güiraldes se ha ido desdibujando en las letras argentinas mientras que sus compañeros de la revista Proa, como Arlt y Borges, cobraban cada vez más relieve. El autor de Don Segundo Sombra murió joven y dejó una viuda, Adelina del Carril, que fue su musa y también de algunos otros escritores de su generación, hasta en los salones literarios de París dejó huella. 

Güiraldes escribió que gracias a ella “lentamente, me ha nacido un alma”. Siguiendo el embrujo de Ricardo por la India, Adelina (hermana de Delia, la primera mujer de Neruda) vivió diez años en Bangalore, donde era conocida por “Mamita”, y se trajo de vuelta a Argentina un niño, Rama. 

El autor de “Los recuerdos vivos”, José Rivarola (Buenos Aires, 1946) lo conoció en el santuario tamil de Sri Ramana, uno de los mayores místicos hindús. Oyéndolo hablar porteño, quedó prendado del aura que conservaba de su madre adoptiva, y así el caleidoscopio cultural de una historia familiar y literaria fue dando forma al libro. 

Durante años y de la mano algo errática de Rama, Rivarola persiguió el rastro de Adelina y de su sempiterna sombra, el difunto Güiraldes, dando cuerpo a una narración que despliega un palimpsesto de lugares y personajes: del sur de la India a Buenos Aires y de allí a la Pampa y la Patagonia, a Madrid, a París, y de vuelta a Ibiza, donde el autor vive. 

Uno de sus objetivos era redescubrir a un escritor profundamente ligado a su tierra y al gauchismo. Borges dijo que Don segundo sombra era la mejor novela escrita en Argentina. Pero además Güiraldes -que fue, como escribe Rivarola “guitarrista, domador de caballos, bailarín de tango, boxeador, trapecista, poeta y novelista”, sin olvidar su fama de atleta sexual- estuvo en sus últimos años absorbido por la filosofía hindú, persiguiendo una estela de iluminación que le permitiese alejarse de sus demonios privados, una estela que vemos en El sendero. 

Rivarola se identificó con esa faceta del escritor debido a su estrecha conexión con la India, sus gentes, mitos y dioses. Rama, el niño que no volvió a su país hasta décadas después, era el puente que le permitía cruzar, con “su intensidad de brujo”, dos tierras distantes, mientras la figura de Adelina crecía como musa y como madre arquetípica, que abrazaba a su niño indio prestado como una serpiente pitón.

Retrat d'Adelina del Carril

Este libro, el primero que publica Rivarola si bien parece claro que no es el primero que escribe, tiene fusta y calidad literaria, sobre todo por su lenguaje fresco, auténtico, que une el acento estanciero de los terratenientes con el porteño y el del gaucho (ese “eslabón entre lo salvaje y lo doméstico”). 

El autor describe paisajes de la pampa con una mirada limpia, nueva, haciéndonos sentir “el frío y las secretas montañas” de la Patagonia. Hay pasajes de honda resonancia. También destaca retratando a los personajes que, como nudos de la historia familiar de Güiraldes, van apareciendo: el Comodoro, Esmeralda, Gerardo, Cecilia Smyth. Pero el principal es Rama, el protegido de Adelina, un personaje dotado de esa suerte de ebriedad vital que hermana la idiosincrasia argentina con la india. 

El libro avanza a la par que el documental que el autor va haciendo con el Andrés Di Tella (Fotografías, 2007), y así seguimos los pasos de Rama, sus ambiciosos proyectos socio-culturales condenados al fracaso, su idolatría por la figura literaria y humana del que fue esposo de su Mamita, sus borracheras y disertaciones, su exuberante espiritualidad. 

José Rivarola

Al mismo tiempo, la simbiosis que se produce entre el narrador y Rama, el contagio de la “manía” güiraldiana, ofrece interesantes hallazgos a pesar de que a veces este interesante libro se alargue en exceso, perdiendo fuerza con sus apuntes costumbristas. 

Divagaciones y ensueños se mezclan con los desarraigos de la vida de Rivarola, que ve cómo el anhelo de vivir en una cabaña de las llanuras australes se va disolviendo como se disuelve en pleitos y disquisiciones familiares la figura del malogrado Güiraldes, si bien queda su original obra, que “Los recuerdos vivos” nos devuelve con toda su frescura y misterio.

José Luis de Juan



JOSÉ RIVAROLA
LOS RECUERDOS VIVOS
El Ateneo, Buenos Aires, 2023
539 págs





Salut, saviesa i gassho profund
🙏




diumenge, 28 de novembre del 2021

EDICIÓ DEL 5è LLLIBRE PUBLICAT PER LA DANA PARAMITA

“ Llum asseguda en la llum” Una experiència cristiana en el Zen” de Elaine Macinnes,


L’associació Zen Dana Paramita, amb la voluntat de donar a conèixer textos dels mestres zen de la nostra escola Sanbo-Zen, que no han estat traduïts o publicats prèviament, i textos de persones de la Sangha, com el llibre “Gratitud”,  es complau en presentar-vos el cinquè llibre editat:

“ Llum asseguda en la llum” Una experiència cristiana en el Zen” de Elaine Macinnes,

La germana Elaine Macinnes es mestre zen de l’escola Sanbo-Zen. Pertany a la línia zen de Harada-Yasutani-Yamada. El darrer va ser el seu mestre a Kamakura, Japó. Va ser nomenada mestra zen Ko-un An, que significa “núvol de llum”.

MacInnes va ingressar a les Missioneres de la Nostre Senyora, després de graduar-se en el Conservatori de Música del Mount Allison, New Brunswick, Canadà.

Com a violinista va assistir a Julliard a Nova York, perfeccionant les seves habilitats. Va pertànyer  a l’Orquestra Simfònica de Calgary, a l’Orquestra Simfònica d’Edmonton, i va ensenyar en el Conservatori de Música de Mount Royal a Calgary.

Va passar anys a Anglaterra i, en el 1976 , la germana Elaine va ser traslladada a Filipines durant els pitjors anys del règim de Marcos.

Va ser en la presó de Manila on va començar a ensenyar meditació als presos polítics. El seu treball a les presons es va convertir en la seva vocació.

En el 1992 va ser convidada a convertir-se en directora de la Prison Phoenix Trust, a Oxford, Regne Unit. Va crear una xarxa de professors de ioga i de meditació que van a  les penitenciaries de tot el Regne Unit i de Irlanda.

La idea darrere de la Prison Trust és que l’espai d’una cel·la de la presó pot convertir-se en un camp de pràctica, no molt diferent de la cel·la d’un monjo.

Ara, jubilada en el convent dels Missioners de Nostra Senyora de Toronto, MacInnes escriu i practica amb diferents grups zen.

 


El llibre està dedicat a l’experiència cristiana del Zen. Tracta del budisme zen viscut per Sister Elaine en una rica formació realitzada a Japó, prop d’Osaka, durant 17 anys, sota la direcció de Yamada Koun Roshi. El Zen és un tipus de meditació budista que ens connecta amb la unitat de tot. Ella va descobrir que aquesta pràctica del Zen era compatible amb la seva fe cristiana, i va indicar que: “El Zen és al voltant del silenci, de l’esperit i de l’espiritualitat; és quedar empoderat per allò que un fa amb els focs que porta dintre”.


 

Els altres llibres editats per la Dana Paramita :

Ø  Silenci vivent. (català) 2015

Ø  Silencio viviente. (castellano) 2016

Ø  ZEN, una manera de vivir.  2018

Ø  GRATITUD, el privilegi d’acompanyar un malalt de càncer. 2018

Ø  DAR TESTIMONIO. Lecciones de un Maestro Zen pacificando. 2018



diumenge, 15 de març del 2020

Reflexions

 
Las buenas gentes a menudo piensan que encerrándose tras una gruesa puerta dejan afuera el miedo, pero lo que en definitiva nos cobija es nuestro estar desamparados.
                                                                                      Rainer Maria Rilke





Compartir reflexions per aquest temps de confinament obligat per llei.

Del llibre” La Malenconia en temps d’incertesa” de Joke J. Hermsen

“El meu propi jo torna per fi a casa, amb totes les seves parts, que han passat tant temps en terres estranyes, dispers entre totes les coses i tots els atzars”

“Els escriptors i artistes intenten captar el caràcter únic i específic de les coses accedint a un món imaginari en el que no regeix el temps que marca el rellotge, un lloc on no hi ha espai per l’ambigüitat. Per això, és situen “fora” del llenguatge quotidià, com ho expressa l’escriptor francès Maurice Blanchot, “allà on les coses encara no tenen nom i res és definitiu”.

[...] Així per exemple, podem anomenar unes vistes al mar , però al fer-ho hi ha alguna cosa que es perd de manera inevitable, El caràcter únic i específic del mar que tenim davant es dilueix en el concepte general de “mar”. És com si entre nosaltres i el mar hi hagués un filtre que ens impedeix percebre la singularitat d’aquest “paisatge marí”.

“L’adult, amb el seu comportament racional i pragmàtic, s’allunya de la imaginació de la seva infància, però pot recuperar-la reflexionant, ballant, creant o estimant. Per Salomé i Nietszche, la creativitat i l’amor són necessaris per establir vincles entre el món interior i l’exterior, entre el superficial i l’íntim, entre nosaltres i els altres. Sense inspiració, l’home s’allunya del seu nucli o punt mig. “Per l’home, el més difícil és trobar i controlar el seu punt mig”, escriu Salomé en el seu Diari de Tautenburg, que va escriure durant la seva estada com a convidada de Nietszsche a l’estiu de 1882. “La major part de la nostra vida la passem fora de nosaltres mateixos”. Aquest punt mig apareix en el treball d’ambdós com un “jo” més profund que s’activa sobretot en els estats d’embriaguesa creativa i eròtica, els quals es caracteritzen perquè en ells percebem el temps de forma diferent”


dijous, 17 d’octubre del 2019

DE LA RAÓ, DE LA FOLLIA I DEL PAS AL LÍMIT


Només estimes els excessos i els extrems, tu, recercador de l’absolut, home límit, oh savi.
Puix que Déu és pertot, sens dubte, però no se l’assoleix fins a l’extrem dels extrems.
Per això et dic: pren el camí del mig.
Perquè si et llances a un extrem, aleshores perdràs l’altre, perdràs la meitat de tu mateix i cremaràs l’altre, perdràs la meitat del tot, perdràs el tot.
Però entre els extrems hi ha ponts. El camí del mig és aquell que passa pel cim dels ponts. Només ell porta a l’extrem dels extrems.
Hi ha també un senderó baix, tortuós i fugisser que passa entre les coses: és el camí mediocre.
El foll que es perd per haver preferit un extrem. s’aparta menys de la salvació que aquell que eludeix els extrems seguint aquest camí.
                                                                           
                                                           "Principis i preceptes del retorn a l'Evidènca" Lanza del Vasto


divendres, 20 de setembre del 2019



Quan, amb indeguda imprudència, parlo de Déu, només parlo d'aquest costat de la vida en què estic, i més concretament d'una part d'aquesta vida que està abandonada i que s'assembla a un cobert d'eines en el fons d'un jardí . Déu no es queda a la casa de l'amo. Es refugia en aquesta cabana feta de fustes prou mal ajustades com perquè es coli entre elles l'ala d'una llum. Encara que jo no sàpiga res d'ell, em resulta impossible fer com si fos aliè a les nostres jornades més banals. Aquestes jornades són llibres i aquests llibres estan escrits per ell. Rostre, dolor i bondat són les seves pàgines més ricament il·lustrades, com així mateix roser, pardal i prímula. No sé què impedeix que puguin llegir-los la majoria dels homes: la seva ambició o la seva falta d'atenció. La seva ambició neix de la seva falta d'atenció. Quan mirem precipitadament alguna cosa bella - i totes les coses vives són belles perquè porten en si el secret de la seva propera desaparició-, ens entren ganes de apropiar. Quan contemplem això mateix amb la lentitud que es mereix, que demana i que el protegeix un instant de la seva fi, llavors s'il·lumina, i deixem de tenir ganes de posseir : la gratitud és l'únic sentiment que dóna resposta a aquesta claredat que entra en nosaltres. Per aquesta raó, el rostre dels morts, brillant en els nostres cors com una imatge a l'oval d'un medalló, és el més bell aliment que pot haver per al pensament: sabem perfectament que els morts estan fora del nostre abast. El nostre pensament, quan s'eleva cap a ells com el gira-sol cap a un sol estrany, està absolutament desproveït d'ambició i res el pertorba en el seu treball d'adoració. L'amor als morts és el més lluminós que pot haver-hi. Com no anàvem a estimar nosaltres, els vius, com estimem, amb una pertinença instintiva, a aquells la veu dels quals no es tornarà a sentir sobre la terra? Contemplar sense tocar, i fins i tot sense comprendre: els pardals, el mateix que els morts, ens conviden a això amb els seus cants. Sota la meva finestra, en els innombrables braços del til·ler, hi ha una multitud de Bachs i de Schuberts les obres no escrites m’instrueixen sobre el que és Déu, al costat de la vida en què estic. Per conèixer l'altra banda, caldrà que, algun dia, es s’aparti la cortina de la meva sang que m'impedeix veure.

Extret del llibre de Cristian Bobin, “Ressuscitar”, pàgines 77 i 78 ,  
Publicat per Ediciones Encuentro, S.A. Madrid 2017