|
|
|
|
|
|
|
|
'Estem sent testimonis de les dramàtiques conseqüències de l’escalada de la militarització global, evident en els nombrosos conflictes armats a tot el món, especialment a Gaza i Ucraïna, però també a molts altres llocs convenientment ignorats del Sud Global.Estem patint les conseqüències d’un enfocament militarista de les relacions internacionals i de les emergències globals, imposat pels països del Nord, que alhora són responsables de la major part de les armes produïdes. A més, els impactes ambientals -directes i indirectes- resultants d’aquests conflictes i la militarització subratllen encara més la necessitat urgent de pau...'
Intervindràn: Joan Mayol (ex-conseller d’Agricultura i President de la F. O. Oli de Mallorca) i Joan Moranta (científic titular del Centre Oceanogràfic de Balears i membre fundador de l’Asssociació científica: ALIMENTTA).
Dimecres, 24 d’abril a les 19.30h al Cafè-Teatre “La Tertúlia” (c/Ausiàs March, 19 – Palma).
L’Estat espanyol destinarà 27.617 milions d’euros al manteniment de l’exèrcit i la seva estructura militar, segons els PGE del 2023. És a dir, un augment del 11,28 % respecte l’any anterior.
Si no vols que els teus impostos es destinin a despesa militar i fas Objecció Fiscal et proposem que dediquis els diners alliberats, a la tasca per la pau i el desarmament que duem a terme a FundiPau.
L’objecció de consciència a la despesa militar o Objecció Fiscal és un acte de desobediència civil, és negar-se a col·laborar amb l’Estat en la preparació de les guerres i en el manteniment de l’estructura militar. Es tradueix en desobediència activa en el moment de fer la declaració de la renda.
Com es fa l’objecció fiscal? Segueix aquesta guia pràctica (+)
Des del 1983, a FundiPau (Fundació per la Pau) treballem perquè cada vegada hi hagi més persones que es comprometin en la construcció d’un món sense violència i en pau (+)
Pau, silenci i gassho profund
🙏
La recent novel·la de l'escriptor, i amic de la Sangha mallorquina, José Luis de Juan (La Imagen cautiva, Ediciones del Subsuelo) s'inscriu en una narrativa de descripció itinerant. És a dir, des de la mirada interior ens recondueix cap a tres escenaris distants: Mallorca, Austràlia i Corea del Sud.
La presentació de La imagen cautiva a Palma serà el dijous, 9 de maig, a La Casa del Libro (Avinguda d'Alexandre Rosselló, 34, Palma).
A continuació podeu llegir la crítica que li fa Rosa Planas, al diari Ultima Hora. A les imatges també hi ha aquesta ressenya literària i una altra del diari La Vanguardia a càrrec de Juan Ángel Juristo.
Al final, per si voleu escoltar José Luis de Juan, trobareu un enllaç amb el programa A contrallum de RNE -R4.
'Els fils humans, que mouen la trama són també tres veus que, tot i agermanar-se, viuen en universos paral·lels. D'una banda, el pintor mallorquí Ralf, personatge real tot i que emmascarat en la ficció, supedita la vida a la pintura i s'allunya dels escenaris de la fama i la publicitat.
Ralf és a més de pintor un bon conversador i un especialista del Tarot, que sap llegir en les cartes els estats mentals i emocionals dels qui es presten a ser llegits per ell.
La novel·la no tan sols és un recorregut per geografies físiques sinó també per itineraris existencials, on la vida i el somni es mesclen amb els records més carregats d'emoció, com la mort dels pares dels respectius protagonistes, o el canvi de la vida humana, la de Gerald, per un cavall.
Guerra, devastació, postquerra, silenci, ànimes en trajecte vers la pròpia dissolució conformen una tapisseria inquietant on les paraules flueixen sense capsules.
Nietzsche i el diluit Zaratustra acompanyen el Penjat del Tarot sense saber quin dels dos il·lumina la vida de Ralf o la del cronista, ja que ambdós són una mateixa moneda que gira i cau d'un cantó o de l'altre, tot depenent del moment de la història.
De Juan presenta una novel·la que no es presta a incardinacions d'opinions cedides per la immediata actualitat. En les se ves pàgines no hi ha temps, cosa que fa que el principi i el final siguin possibles perquè la distancia en el el pensament només és una categoria inventada.
Tampoc Marx i Kafka no són el mateix si els llegim a la Costa Nord de Mallorca o a Melbourne, i encara menys en els forrellats pedrenys dels deserts australians. El temps és tan ambigu com la geografia, on només sobreviuen els espais de l'amistat, de la memòria i de l'amor...'
Enllaç per si voleu escoltar l'entrevista a José Luis de Juan al programa A contrallum de RNE -R4 (+)
El 19 i 20 d’abril la Fundació Valors Humans de la comunitat Filipense de Barcelona organitza un simposi titulat La màgia dels sentits. Dues jornades “per desvetllar l’ull de la percepció en la vida quotidiana”, com a instrument “per obrir-se a la realitat i veure el món invisible en el visible”.
Els sentits, explica la religiosa filipense i coordinadora del Simposi, Berta Meneses, “són els òrgans que tenim de percepció i per tant la màgia dels sentits és de quina manera percebem la realitat”. Hi ha molts nivells en la percepció, assegura, i les portes d’entrada a la percepció són els sentits.
Cal preguntar-se sovint, reconeix, si la manera en què percebem la realitat “és superficial, d’aparença”, o si per contra els nostres sentits “perceben la totalitat del que hi ha al món”.
El món visible i l’invisible estan presents en la nostra percepció quotidiana. Hi ha moments en la vida de tothom en què apareix alguna cosa de misteri, “un moment en què s’obre una esquerda que ens permet veure més enllà del límit, del que apareix”.
Els sentits, recorda, “són les portes per obrir justament aquesta esquerda per on entra el misteri”. La nostra percepció d’això, però, és, afirma, “subtil, efímera”, perquè l’home viu aclaparat “per l’aparença, per allò que hi ha en primer terme”. I els sentits són, insisteix, “la porta per accedir al misteri”.
En l’espiritualitat que difon i creu la comunitat filipense es parla de sis sentits, “perquè incloem també el sentit del pensament racional”.
Hi ha encara, però, un setè sentit, “aquell que s’endinsa en la profunditat, en l’àmbit que anomenem la font original de l’ésser”. Estem avesats a anar a fons o a quedar-nos a la superfície?, es qüestiona la religiosa. El Simposi que proposa la Fundació el 19 i 20 d’abril va justament cap a aquesta pregunta.
És per aquest motiu que el Simposi compta amb ponències diverses sobre l’art d’escoltar, sobre com la natura crea els olors, sobre la neurobiologia, o sobre Thomas Merton i la seva mirada a través de la fotografia.“Adonar-nos que els diferents òrgans que tenim es poden apropar a ser fonts de l’esperit i des d’allà podem conèixer d’una altra manera la realitat i l’univers sencer és justament la màgia”.
Aquesta és la màgia, afirma Meneses, “desvetllar i comprendre el món, amb una mirada més contemplativa”.
Vivim sovint estones de recolliment, “de vida interior que anomenem”, reconeix Meneses, però la vida ordinària ocupa moltes hores de la nostra vida.El món actual, explica, necessita consciència i percepció, “perquè no és solament un actiu per a una pràctica espiritual sinó també per a la vida quotidiana, perquè vivim en un món quotidià ple d’imputs que ens atabalen, ple de sorolls i de no escoltar realment”.
Crònica de GLÒRIA BARRETE publicada a CATALUNYA RELIGIÓ (+)
Ramon va fer U.
Prop d'aquest indret mític i místic un grup de la nostra sangha ha fet avui un Zazenkai format per sis assegudes, els kinhins corresponents, un berenar, un passeig meditatiu i un dinar de verduretes de l'hort de l'ermita, cuidat i cuinat per la mà amable, generosa i sàvia, del prior Miquel Mascaró.
La nostra sincera Gratitud per endavant i en majúscules.
Companyes i companys, en silenci i amistat, han tornat a fer U dins el Zendo de l'antic galliner de l'ermita i posant peus davall taula a l'auster i còmode menjador del casal humil de portes sempre obertes.
Quan cos i cor i ment s'abismaven amb els sotracs de pensaments i sentiments il·lusoris, per aquell roquissar esquerp del penya-segat que mira al Migjorn, avui que bufava un embatol de Llebeig, que peix no veig, apareixia el so de la campana, repicada dolçament per mà femenina, i ens convidava a la contemplació, al passeig, al mos...
Tot feia U.
Les calèndules i les herba-sanes mentolades, els lliris i els clavells d'aire, els sons dels rossinyols i les caderneres, els jocs i els descansos dels quissons de la casa, el parral ara erm de la vida dels ceps, el conjunt de baies vermellenques, sucoses, rodones o rodonenques, pedicel·lades, agrupades al volt d'un eix ramificat...
Tot estava emmirallat dins els cels grisos, aquells colors barrejats o intermediaris entre el blanc i el negre. Els colors semblants al de la cendra de la Setmana Santa que finia avui amb les eixides del dia de l'Àngel i els sons de les xeremies del pancaritat llucmajorer que sonaven al proper monestir de Gràcia.
Hem fet silenci tot el matí, però tombant el dinar del migdia també hem parlat. Un poc de tot, de la salut, de les famílies, de les lectures que ens embolcallen d'amors que volem compartir, de la càbala, de l'art en la natura, el fet de pigments ancestrals, amb estopes, aquella part basta que se separa del lli i del cànem en trencar-los o pentinar-los...
El xiuxiueig anava de les guerres que no s'acaben mai a la derrota a la final de Copa, que alguns no vèrem per no tenir malsons. Hem parlat d'aquell concert de l'Stabat Mater ('Estava la Mare', en llatí) basat en el poema medieval d'origen franciscà, que molts compositors han musicat, com Vilvaldi, Scarlatti, Rossini o els més contemporanis Pärt, Brotons o Jenkins...
Hem repassat projectes passats, sempre presents i possibles en un futur no molt llunyà: AMADO, TERESA; el del SHINJINMEI, la proposta artística feta a partir del poema de l’esperit de la fe, de Seng-ts’an (de Mestre Sosan, Xina), any 606 d.C. Un poema que comença així: