'No hi ha una espiritualitat separada de la vida concreta, dels peus que caminen, de les mans que treballen, de l’esquena que es cansa, de la respiració que entra i surt...'
Hi ha trobades que no necessiten gaire explicació. Només cal arribar, deixar enrere durant uns dies una part del renou de fora i permetre que el silenci faci la seva feina.
Del 28 al 30 d’agost, la Casa d’Espiritualitat de Barcelona ha acollit una nova edició del Training Zen, una proposta de pràctica pensada per aprofundir en el camí del despertar des d’un format flexible, diferent del d’un sesshin, però igualment intens i exigent.
Abans d'iniciar la crònica, ben segur que ens permetreu un agraïment infinit a Cati Bauzà i Blanca Ferret per les meravelloses fotografies que ens han regalat.
Silenci, llegim, contemplam
Durant aquests dies, la jornada ha anat articulant-se al voltant del zazen, el kinhin, el teisho, el samu, el passeig meditatiu i diferents espais de trobada i diàleg.
Però potser enumerar les activitats no és suficient per explicar què és un Training Zen. Perquè hi ha coses que no apareixen en el programa. Hi ha els silencis abans de començar. Les mirades que es reconeixen.
El so de les passes. El gest d'endreçar una sala. Una conversa sota els arbres. Una tassa de te oferta amb atenció.
Una flor que ocupa el seu lloc. Una respiració que, durant uns instants, deixa de voler arribar enlloc.
I hi ha, sobretot, la Sangha.
La comunitat de persones que comparteixen la pràctica i que, en fer-ho, descobrim que el camí individual mai no és completament individual.
Un bell lloc d'acollida
La Casa d’Espiritualitat té, durant aquests dies, una manera particular d’acollir-nos.
Els seus espais, les sales, els jardins, els passadissos i els racons quotidians es transformen en escenaris d’una experiència compartida.
Els símbols, les cal·ligrafies i els objectes vinculats al Zen, recorden discretament el sentit d’allò que està a punt de començar.No calen grans discursos.
Un espai preparat ja és una invitació.
Un coixí disposat espera un cos.
Una sala en silenci espera una respiració.
Una cal·ligrafia espera una mirada.
I així, gairebé sense adonar-nos-en, entrem en un altre ritme.
Potser aquesta és una de les primeres lliçons d'un Training Zen: descobrir que la pràctica no comença necessàriament quan ens asseiem.
Comença quan arribem.
Quan deixem anar una mica la pressa.
Quan acceptem estar presents en el lloc on som.
Seure, caminar, respirar
El programa d’aquests dies ha estat travessat per una alternança constant entre quietud i moviment.
Zazen.Kin-hin.
Zazen.
Una vegada i una altra.
Seure. Respirar. Escoltar.
I després aixecar-se i caminar.
La pràctica té aquesta aparent paradoxa: tornar una vegada i una altra al mateix lloc per descobrir que mai no és exactament el mateix.
El cos canvia. La respiració canvia. La ment canvia.
Nosaltres canviem.
I, tanmateix, tornem a seure.
El cos també és camí
Durant el Training Zen també hi ha hagut espai per a la Paneuritmia (Gràcies Isabel i Santi per aquest regal, aquest goig compartit), ampliant la dimensió corporal i expressiva de la trobada. El programa incorporava, així, diferents formes d’atenció i moviment que dialogaven amb la pràctica meditativa.
Perquè el cos també és camí.
No hi ha una espiritualitat separada de la vida concreta, dels peus que caminen, de les mans que treballen, de l’esquena que es cansa, de la respiració que entra i surt.La pràctica també es fa amb les mans.
Hi ha un moment especialment significatiu en qualsevol trobada d’aquest tipus: aquell en què la pràctica deixa el safu i entra en les mans.
Construir comunitat
És el samu.Treballar, endreçar, preparar, cuidar.
Fer allò que cal fer sense necessitat de convertir-ho en una activitat extraordinària.
El samu ens recorda que el camí no està separat de les tasques senzilles. Que també podem meditar mentre netegem una sala, mentre preparem un espai, mentre cuidem allò que compartim.
Tot i que les fotografies que ho il·lustren són les de la Reunió de responsables.
Potser aquí apareix una de les formes més concretes de la Sangha: tenir cura d’allò que és de tots.La pràctica deixa de ser només una experiència interior i es converteix en responsabilitat.
I això és important.
Perquè una comunitat no es construeix només a través de grans idees. Es construeix també amb petites accions repetides cada dia.
I després hi ha la trobada
Perquè un Training Zen no és només silenci.
Entre una pràctica i una altra hi ha pauses. Hi ha converses. Hi ha somriures. Hi ha moments de descans.
Hi ha el jardí, la llum de la tarda, la lluna plena, els arbres i aquella quotidianitat que continua avançant mentre nosaltres intentem estar una mica més presents.
Hi ha moments que no apareixen en cap horari i que, tanmateix, són imprescindibles.Una conversa aparentment insignificant.
Una trobada casual al pati.
Una persona que pregunta com estàs.
Una altra que escolta.
Un somriure.
Una estona compartida.
És aquí on la paraula Sangha deixa de ser una idea i es converteix en experiència.
La comunitat no existeix només quan seiem junts davant del silenci.
Existeix també quan ens mirem, quan ens escoltem, quan compartim el temps, quan ens reconeixem diferents i, malgrat això —o precisament per això—, companys d’un mateix camí.La solitud és necessària.
La comunitat també.
I una no hauria de negar l’altra.
La bellesa com a forma de presència
En aquesta trobada, la natura ha entrat també dins els espais de pràctica.
Ho ha fet a través dels ikebanes realitzats per la mestra Maria Dolors Villadelprat, que han acompanyat els diferents espais amb la seva delicada presència.Una flor blanca.
Unes fulles.
Una branca.
Un recipient.
Una composició que sembla senzilla i que, precisament per això, demana una mirada atenta.
No és només una qüestió decorativa.
La sensibilitat de la flor
En la sensibilitat de l’ikebana, cada element sembla recordar-nos que la bellesa no necessita abundància.
Que també hi ha harmonia en l’espai buit, en l’asimetria, en allò que no està completament controlat.
Les flors, com la vida, són efímeres.
Avui floreixen.
Demà hauran canviat.
I precisament per això les mirem.
Com el te. Com la respiració. Com nosaltres mateixos.
Una flor i una petita flama
En un altre dels espais, una flor blanca descansa sobre una petita peça ceràmica. Al seu costat, una flama encén discretament la foscor.Flor.
Llum.
Silenci.
Tres presències suficients.
No cal afegir gaire més.
Potser també aquesta és una manera de comprendre la pràctica: aprendre a no afegir constantment alguna cosa a allò que ja hi és.Mirar.
Escoltar.
Respirar.
Deixar que les coses siguin.
Una tassa de te, tot un univers
I, entre tots els moments del Training, n’hi ha hagut un que mereix una atenció especial: la cerimònia del te.
Dissabte a les cinc de la tarda, el programa proposava aquesta experiència a càrrec de Guillermo Rizzotto, que fa quinze anys que estudia la cerimònia japonesa del te, el Chanoyu.
S'ha format amb mestres japonesos i en diverses estades d’estudi a Kyoto, a la seu central d’Urasenke, escola que representa oficialment.
Però abans que comenci la cerimònia, tot ja parla.Els objectes.
La ceràmica.
El bambú.
El batedor.
La tetera.
Els recipients.
La disposició sobre el tatami.
Tot espera.
Abans del primer gest, hi ha l’espera.
I potser l’espera ja és part del ritual.
Cada objecte té el seu lloc.
Cada moviment tindrà el seu moment.
Res no sembla sobrer. Res no sembla precipitat.
La cerimònia del te proposa, així, una manera diferent de relacionar-nos amb el temps.
Durant una estona, preparar i rebre una tassa de te deixa de ser un acte quotidià i es converteix en una pràctica d’atenció.
Les mans saben què han de fer.
La mirada acompanya.
La respiració s’alenteix.
I el silenci es converteix en una altra forma de comunicació.
Harmonia, respecte, puresa i tranquil·litat
El programa descrivia el Chanoyu com una disciplina espiritual en què els objectes, la ceràmica, el bambú, la cal·ligrafia i l’ornamentació floral participen en la creació d’un espai de presència compartit. També hi apareixen els quatre principis del camí del te: wa, kei, sei, jaku: harmonia, respecte, puresa i tranquil·litat.
I és difícil imaginar una millor síntesi del que ha volgut ser aquest Training.
La bellesa d’allò que no crida
Els ikebana de Maria Dolors Villadelprat tornen a tenir aquí un paper essencial.
La natura entra a l’espai del te sense imposar-se.Una flor pot ser suficient.
Un traç pot ser suficient.
Una peça de ceràmica pot ser suficient.
Una tassa pot ser suficient.
Quan la mirada es torna atenta, allò petit deixa de ser petit.
I potser és això el que ens ensenya el te: que la bellesa no sempre està en allò extraordinari, sinó en la capacitat de veure extraordinàriament allò que tenim davant.
El gest que es converteix en pràctica
La cerimònia va ser activa inicialment per a vuit participants, mentre la resta podia observar-la i, posteriorment, compartir també el te.
Així, el ritual no es va quedar en la contemplació.
Es va convertir en trobada.Un ofereix.
Un altre rep.
I després els papers es transformen en una experiència comuna.
Aquesta reciprocitat conté alguna cosa essencial de la Sangha.
Donar i rebre.
Oferir i acollir.
Estar present per a l’altre i permetre que l’altre estigui present per a nosaltres.Una tassa de te pot semblar una cosa molt petita.
Però pot contenir un univers.
La Sangha, el lloc on el camí es fa real
Potser aquesta és la imatge que acaba unint totes les altres.
Els coixins de meditació.
Els jardins.
Les cal·ligrafies.
El samu.
Els ikebanes.
El te.
Les converses.
Els silencis.
Les persones.
Tot sembla diferent, però tot forma part d’una mateixa experiència.La Sangha no és simplement un grup de persones que coincideixen en un lloc.
És una xarxa de relacions.
Una manera d’aprendre dels altres.
Una oportunitat per descobrir que la pràctica personal té conseqüències en la manera com mirem, escoltem, parlem i actuem.
Per això la Sangha és també compromís.
No es tracta només de trobar-nos per estar bé.
Es tracta de transformar, a poc a poc, la manera com habitem el món.
Quan el silenci surt de la sala
I aquesta transformació comença moltes vegades en coses extraordinàriament senzilles:
escoltar millor, jutjar una mica menys, cuidar una mica més, reconèixer la nostra fragilitat, deixar espai a l’altre.
Durant aquests dies, la pràctica ha ocupat diferents moments i diferents espais.
.jpeg)
Ha estat asseguda.
Ha estat caminant.
Ha estat treballant.
Ha estat parlant.
Ha estat escoltant.
Ha estat preparant un te.
Ha estat contemplant una flor.
Ha estat compartint un jardí.
El so de la campana
I potser aquí hi ha la gran riquesa d’un Training Zen: descobrir que la pràctica no acaba quan sona la campana.El veritable repte comença quan sortim de la sala.
Quan tornem a casa.
Quan reapareixen les presses, els conflictes, les preocupacions, les notícies, les responsabilitats i els mateixos hàbits de sempre...
Què en quedarà, aleshores, d’aquests dies?
Potser una resposta.
Potser una pregunta.
Potser un petit desplaçament interior.
Una mica més de consciència.
Una mica més d’espai abans de reaccionar.
Una mica més de capacitat per mirar l’altre.
Tornar
Tot acaba.Es recullen els objectes.
Es deixen enrere les sales.
Les flors continuen el seu procés silenciós.
La tetera torna al seu lloc.
Els coixins queden ordenats.
Els jardins recuperen la seva quotidianitat.
I cadascú emprèn el camí de tornada.
Però alguna cosa queda.
Queda la memòria dels dies compartits.Queda el silenci.
Queda alguna paraula escoltada.
Queda el gest d’una mà.
Queda una tassa de te.
Queda la bellesa d’una flor.
Queda una conversa sota els arbres.
Queda, sobretot, la consciència d’haver format part d’una comunitat de pràctica.
Potser això és la Sangha.Un lloc on arribam sols i descobrim que no estam sols.
Un espai on aprenem a estar amb nosaltres mateixos sense separar-nos dels altres.
Una comunitat que ens recorda que la transformació personal no és un projecte exclusivament individual.
I que el Dharma, quan es fa vida, necessita mans, rostres, relacions i compromís.
Buda i Dharma conflueixen a la Sangha.
I la Sangha, quan és viscuda amb profunditat, ens retorna al món una mica més desperts, una mica més disponibles, una mica més capaços de cuidar.Potser per això, quan un Training Zen acaba, la pràctica no acaba.
Simplement canvia d'espai.
Ara ja no és a la sala de meditació.
És al carrer.
A casa.
A la feina.
En una conversa.
En una mirada.
En la manera de sostenir una dificultat.
En la manera d’acollir algú.
En la manera de preparar, un dia qualsevol, una tassa de te.
Tot s'acaba
I així, gairebé sense adonar-nos-en, el silenci dels dies compartits comença a caminar amb nosaltres.Tres dies de pràctica.
Tres dies de silenci i de paraula, de quietud i de moviment, de solitud i de trobada.
Tres dies per recordar que el camí és interior, però mai no és només nostre.
Que una flor pot ensenyar-nos impermanència.
Que una tassa de te pot ensenyar-nos presència.
Que una tasca compartida pot ensenyar-nos servei.
I que una Sangha pot recordar-nos, una vegada i una altra, que som interdependents i que la nostra manera d’estar en el món també és pràctica.
Tornam a casa.
Però una part d'aquests dies continua asseguda en silenci dins nosaltres...
Buda, Dharma i Sangha
🙏
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
