Gemma Polo Pujol intervendrà a les 16.15h amb una ponència titulada 'Abraçar la saviesa dels cicles de la Terra', en el 7è Simposi d'Interioritat Compromesa: 'Què ens està dient la Terra', que tendrà lloc el proper dissabte, 5 d'abril a la Casa d'espiritualitat Sant Felip Neri de Barcelona.
Gemma Polo va néixer a la ciutat de Barcelona i des de ben petita la natura i l’espiritualitat han estat dos eixos bàsics de la seva trajectòria. Ha perseguit, al llarg de molts anys, unir aquests dos pilars i trobar el seu lloc en el món.
Un recorregut que l’ha portat a treballar pels més desafavorits, amb una comunitat religiosa catòlica, a la República Dominicana, i a treballar a l’Índia, durant deu anys, per compartir i aprofundir els principis de l’espiritualitat.
Actualment promou retirs i pelegrinatges. Iniciem aquesta conversa al menjador de casa seva, al bonic poble de Camallera, a l’Alt Empordà, tot contemplant la tendra verdor dels camps de cereals.
D'una entrevista a Catalunya Religió hem destacat aquestes qüestions i respostes.
Va créixer al barri de Gràcia de Barcelona: de petita la natura era quelcom llunyà?
Sí, però, des de quin tinc memòria, sempre volia estar a la natura. Passejava pels parcs, m’escapava a mirar els estels... Afortunadament, teníem el Parc Güell a unes passes i aquest era un espai de caminades i jocs. Ara bé, la família tenia una casa a Tortellà i sempre dic que allà és on vaig veure Déu.Què recorda?
M’encantava agafar la bicicleta i perdre’m pels camps. Tenia la sensació que entremig d’aquells boscos i conreus hi havia una saviesa molt diferent del que m’explicaven a l’escola. Per tant, recordo la llibertat de bellugar-me, de sentir l’aire, d’estirar-me en un camp, d’acostar-me als ramats d’ovelles... Encara ara, dic que vull ésser pastora! Doncs, per mi, el pastor representava la saviesa.
Esmenta moltes experiències en solitud.
És així. Un dels fets que ho va generar és que, als tretze anys, el meu pare va morir. Ell i jo érem els que volíem sentir el contacte amb la natura i tiràvem del carro per marxar cada cap de setmana cap a la Garrotxa. La meva mare i el meu germà eren més de ciutat. Per tant, em vaig quedar sense el meu referent i tenia por que ningú em portés al camp i a les muntanyes.
Per sort, la mare va seguir portant-me a Tortellà i allà vaig començar a cercar moments de solitud a la natura. Tingues present que jo només vivia pels caps de setmana. Tot va canviar quan em vaig apuntar a la Unió Excursionista de Catalunya.
Allà vaig florir ja que cada cap de setmana sortíem: caminàvem, escalàvem, fèiem esquí de muntanya... Cada sortida era pujar i baixar muntanyes i posar-nos, en ocasions, al límit. En aquells moments em deia a mi mateixa: veiem si Déu m’estima prou!I aquesta etapa quan es va acabar?
Doncs el dia que em vaig adonar que ja no em satisfeia el repte de pujar cims. Un fet molt important va ser, als disset anys, la travessa als Pirineus, de mar a mar, seguint les carenes, dormint sota els estels, banyant-me als llacs… Una experiència transformadora que em va portar a fer després el camí de Sant Jaume l’any següent.
Aquestes dues caminades han marcat la meva passió pels pelegrinatges com una manera d’estar a la natura en meditació i connexió amb els elements, com fora del temps o en estat de pura pregària.
A l’apartat biogràfic del web explica que la va marcar veure la pel·lícula, sobre la vida de sant Francesc, de Franco Zeffirelli, Germà sol, germana lluna.
Molt. En aquell moment tenia onze anys. Pensa que jo vaig néixer amb un foc molt viu a dins per descobrir què és la vida, sentia un anhel molt gran que m’empenyia. Jo veia la vida a la natura, era com veure l’ànima de les coses i dels elements, però no sabia que els altres no veien el mateix que jo.
Per tant, a mesura que feia anys m’adonava que el que per mi era important pels altres no ho era i pensava: que estranya que soc! Quan a l’escola ens van passar el film sobre sant Francesc vaig pensar: aquest és dels meus! Algú sent i viu com jo visc. En aquell moment es va obrir el món. Encara m’emociono al recordar-ho.
També vaig pensar: hi ha un camí, hi ha quelcom que jo puc fer per cultivar aquesta sensibilitat i viure des del cor!
Si vols ampliar aquesta informació, pots fer clic a aquest enllaç (+)
I també pots entrar al web del Simposi, amb un clic aquí (+)
7è. Simposi d'Interioritat Compromesa:
'Què ens està dient la Terra'
Casa d'espiritualitat de Sant Felip Neri de Barcelona
Dissabte 5 d'abril, de 10 a 20.30h
🙏
