dijous, 28 de desembre del 2023

ARA I ADÉS. Tot comença i acaba amb la respiració (1 i 2)






'em perd els vespres
no conec el batec
de cap fiblada'
Francisca Grimsalt Gelabert (del llibre 'camins i caus')



Tot comença i acaba amb la respiració


Fleur Conway és entrevistada per Helena Pérez Llorca, la directora de l'Ara i adés' en el que serà l'últim programa d'aquest any que finiquita amb l'esperança de la pau i de l'amor entre tots els éssers. 


Fleur Conway es dedica a la salut d'animals i de persones, des de fa anys. Treballa  oferint tècniques, fàcils i accessibles, per tal de restablir l'equilibri entre la respiració, la ment, el cos i l'ànima. 

Els seus cursos, tallers, webinars i documents estan destinats a la reprogramació de la respiració i de la postura conscient. 

Combina tècniques hipopressives, de neurodinàmia, de relaxació miofascial, de tonificació muscular, de respiració, de postura, d'intel·ligència emocional, de dansa del ventre…

És Màster instructora del mètode Buteyko en Espanyol; (coordinació i traducció per a Patrick Mckeown -Buteyko Clinic International a Espanya); instructora avançada d'Oxygen Advantage; especialista en menopausa; trainer low pressure fitness; coach emocional i terapeuta de flors de Bach.







'calius i flames
converses amb el foc
porta tancada'
Francisca Grimsalt Gelabert (del llibre 'camins i caus')









Salut, respiració  i gassho profunds
🙏





dissabte, 23 de desembre del 2023

Revista Digital Dana Paramita. NADAL, 2023

divendres, 22 de desembre del 2023

El cant de la Sibil·la






'La Sibil·la és una bruixa, una pitonissa que vivia dins una cova i se col·locava per poder formular les seves prediccions'
Francesc Vicens



'No podem pensar en la Sibil·la com una manifestació única, sinó que és un conjnunt de moltes expressions'

El musicòleg Francesc Vicens (Palma, 1977), ens explica les relacions entre la Sibil·la, la seva celebració vinculada a l’esgésia i el poble. Vicens, familiar proper de membres de la nostra Sangha, ha mantingut aquesta entrevista amb la publicació CentxCent de Manacor (+).

Francesc Vicens
Vicens diu ‘l’interès i la curiositat per la fenomenologia musical m’ha portat a investigar les músiques de tradició oral en contextos de feina i de festa. M’interessa especialment la relació entre la música i els fenòmens socials com el turisme de masses o la recepció local de fenomens globals.

Sobre aquests temes he publicat diversos treballs vinculats a grups I+D. De tots ells, la majoria de les meves investigacions han estat relacionades amb la sibil·la –El cant de la sibil·la a Mallorca (2004) i La sibil·la i les Matines a Mallorca (2006)- varen servir per donar suport a la candidatura del Cant al Llistat de Béns Immaterials de la UNESCO…'


Quina és la relació entre la Sibil·la i la litúrgia?


La Sibil·la és un teatre litúrgic medieval que, tot i que se feia dins les esglésies, no se feia emmarcat dins una missa. La Sibil·la es va vincular a la missa de matines al Concili Vaticà II, als anys 60 del segle XX. Abans la peça se representava just la Nit de Nadal.

I per què es prohibeix arreu d’Europa?


Es prohibeix a partir del Concili de Trento, a mitjan segle XVI, perquè intentar reformar tots aquests excessos escènics que se fan a les esglésies, que es volien recuperar com a espais de silenci, d’oració i d’ordre que convidi a l’espiritualitat.

Perquè s’entén que la gent anava a l’església per a veure la Sibil·la i cridava i aplaudia…


Efectivament, fins al segle XIX la Sibil·la és un pretext per veure un espectacle. La gent aplaudia i cridava, i de vegades hi havien d’intervenir les autoritats perquè s’increpava a la persona que la cantava. I també hi ha certs elements descrits en textos d’arxiu que ens parlen d’aquesta dimensió espectacular de la Sibil·la.

I quins són, aquests elements?


Per exemple, hi havia una coca bamba que penjava de la trona i que duia trossets de torró, fruites confitades. I la Sibil·la, quan acabava, tallava el fil de la coca, queia en terra i feia efecte com a de cucanya i hi havia un rebombori que no t’ho pots ni imaginar! 

Aleshores, hi ha una dita mallorquina que és “enfilar el fil de les neules”, i vol dir que s’encerta una qüestió que és difícil de solucionar. I també tenim la glosa “Sibil·la, alerta a sa coca / que no et caigui de ses mans / que hi ha dos escolans / que baden un pam de boca”. És a dir que la cultura popular n’és plena, de reminiscències de la Sibil·la-espectacle.

Per tant, la Sibil·la ha tengut molt de recorregut al marge de la religió.


Sempre hi haurà el purista de torn que dirà que la seva manera de veure la Sibil·la és la canònica. Però el cert és que ha estat un element contestatari, ja des dels seus inicis. Primer, hem de tenir present que la Sibil·la és una bruixa, una pitonissa que vivia dins una cova i se col·locava per poder formular les seves prediccions. 

I ha estat un personatge que ha llegit el signe dels temps i s’ha adaptat a cada època de distintes maneres. Per tant, no podem pensar en la Sibil·la com una sola versió, sinó que és un conjunt de moltes expressions. El vertader patrimoni és que el poble, en conjunt, en tengui cura.







'Sibil·la, alerta a sa coca 
que no et caigui de ses mans 
que hi ha dos escolans 
que baden un pam de boca'
Francesc Vicens









Salut, bones festes i Gassho profund
🙏



dijous, 21 de desembre del 2023

D’on provenen les nadales?

 




'El fi ha de ser clar: com ens podem trobar nosaltres mateixos, el millor de dins nostre?'
Joan Mascaró i Fornés





D’on provenen les nadales?

És un article de Guillem Puig publicat per FORAVILA (+)un mitjà de comunicació independent, únic a les Illes Balears, amb una trajectòria de quasi quaranta anys de vida, que posa el focus sobre les persones que resideixen en els pobles i viuen arrambades al sector primari, al patrimoni, al medi natural, al paisatge i a una forma d’existir lligada a la terra i a tot el que ella és capaç de proporcionar.


'Si hi ha un element indicador de la proximitat de les festes de Nadal aquest és el so de les nadales, unes cançons populars que no deixen de sonar durant les dates prèvies al Nadal i que ens acompanyen fins a l’arribada dels Reis. Però, d’on ve el costum de cantar nadales i quin fou el seu origen?

Una nadala, també coneguda com a cançó de Nadal, és una cançó la lletra de la qual fa referència al Nadal o, per extensió, a l’hivern en general. 

La nadala és una de les manifestacions més antigues de la lírica popular que, en els seus orígens, consistia en una breu cançó estròfica amb la melodia principal en la veu superior i que, normalment, estava destinada a ser executada per un solista al qual acompanyaven dos o tres instruments.

Les primeres nadales sorgiren al voltant de la celebració cristiana que a Europa coincideix amb el solstici d’hivern. Com a antecedent es poden assenyalar les representacions populars que feien els pastors en el portal de les esglésies abans de la Missa del Gall i que, amb cançons i danses, serien el contrapunt alegre i desenfadat a la litúrgia de la Nit de Nadal.

La denominació nadala va aparèixer al segle XV per referir-se a una cançó en llengua vulgar que es recolzava en formes responsorials com el virolai, el zéjel o la ballata. 

Tot i això, la nadala anà evolucionant amb el pas del segles, i ja al segle XVII es comença a utilitzar aquest tipus de cançó en els responsoris de matines de les principals festes litúrgiques com Nadal, Assumpció, Reis… 

Durant el segle XVII la interpretació de nadales s’anà fent cada vegada més popular malgrat les prohibicions que hi havia al respecte; prohibicions formulades pels sectors més conservadors de la societat.

Aquestes prohibicions es basaven en el fet que l’ús de les nadales s’havia convertit en una pràctica cada vegada més usual en forma de cançonetes en forma de diàleg que recreaven la sorpresa dels pastors davant el misteri del naixement de Jesús. Temes com aquest es convertiren en el pretext ideal per realitzar divertides paròdies en les quals es feia burla de personatges arquetípics de l’època i de les seves diverses nacionalitats.

Durant el segle XVII la nadala es veure influïda per la música italiana; fet que és fàcilment comprovable en l’estil recitatiu i compositiu propi de l’òpera seriosa italiana, la qual cosa va provocar un augment en el nombre de músics a les orquestres de les capelles de música catedralícia així com una major exigència a l’hora d’interpretar aquestes peces.


Característiques populars


Malgrat tot, les nadales continuaran mantenint les seves característiques populars que s’aniran fonent amb les característiques musicals pròpies del segle XVII; situació que va provocar que les nadales s’utilitzessin en contextos litúrgics però amb una clara finalitat didàctica.

Lentament s’anaren introduint elements teatrals a les esglésies cercant, sobretot, provocar en el poble afectes diferents a la contemplació divina mitjançant el vell estil polifònic.


Banda sonora del Nadal


Ara bé, tot i aquestes influències italianitzants les nadales que han arribat als nostres dies fan referència a cançons clarament populars, basades en una estructura melòdica i harmònica senzilla que normalment solen ser interpretades per cors infantils. 

Aquestes nadales solen comptar amb melodies fàcils i poc elaborades harmònicament.
La banda sonora del cicle de Nadal és molt extensa ja que només en català se n’han comptabilitzades més de 200, tenint en compte les que parlen únicament de Nadal.

Joan Amades, eminent folklorista del panorama en llengua catalana, afirma que el cançoner de Nadal és un dels més extensos del repertori de la tradició popular en català i en aquest cançoner s’hi mesclen tant les cançons cantades dins les esglésies durant l’adoració al nin Jesús com les cançons creades per cantar davant els betlems casolans.


El caràcter popular de les Nadales no pot fer oblidar que algunes d’aquestes cançons foren creades en un ambient culte o eclesiàstic: basta recordar “Adestes fideles”, que encara avui es canta en llatí, “Santa Nit” de Franz Xavier Gruber o “Joia en el món” inspirada en algunes melodies de l’oratori de “El Messies de Händel.


Resulta curiós que algunes nadales s’hagin fet molt populars allunyades del cicle nadalenc; l’exemple més significatiu és el cas de “El cant dels ocells” popularitzada per Pau Casals que s’ha convertit en tot un himne contra el totalitarisme i en favor de les llibertats.

Ara bé el caràcter popular es manifesta de ple en algunes nadales que tengueren el seu origen en cançons de bressol -com és el cas de “El noi de la mare”- o amb un caràcter marcadament infantil -com ara “A Betlem me’n vull anar”, o “Fum, fum, fum”-.

Al comerç

El fet que les nadales s’hagin convertit en una de les tradicions de Nadal més arrelades al món occidental, essent el repertori de música tradicional que més viu es manté, ha estat aprofitat per grans empreses comercials i publicitàries per fomentar el consumisme durant aquestes dates. 

Estudis recents demostren que escoltar nadales quan s’està comprant incita a un major consumisme, fet que no ha passat per alt als grans centres comercials que a tothora mantenen els seus fils musicals amb aquestes cançons.

Sigui com sigui, i malgrat la seva utilització a nivell comercial, no es pot entendre un Nadal al món occidental sense les omnipresents melodies de les nadales; unes cançons que sempre ens duen records d’unes festes entranyables al calor de les llars i en companyia dels més propers.'


Nadala per als nens de Gaza


Des de l'Escola dels Amics de Ramallah fins al món, han compartit la seva versió de l'atemporal "Little Drummer Boy". Els nostres cors s'uneixen en pregària per la seguretat dels nens de Gaza. Que les nostres oracions compartides facin ressò per la pau i la justícia, teixint un tapís d'esperança que va més enllà de les fronteres, abraçant la humanitat compartida que tots estimam.

Veure, escoltar i gaudir (+) 




Salut, Pau, Bon Nadal i Gassho profund
🙏



divendres, 15 de desembre del 2023

ACTITUD SANGHA: Joves: religió, espiritualitat?








 'El desig de l'home pel seu Déu és l'anhel del finit per l'Infinit'
Joan Mascaró i Fornés









Una companya de la Sangha de Barcelona ens fa arribar aquest article de Josep Oriol Pujol i Humet, Director General de la Fundació Pere Tarrés, que publica aquests dies el portal web Catalunya Religió amb el títol 'Comprensió amb la secularització dels joves' (+)

Els interrogants que planteja, la reflexió assenyada i la tesi conseqüent que desenvolupa l'article, ens comenta, el fan ben interessant per difondre'l i compartir en l'Actitud Sangha. Vet aquí les raons:


Joves: religió, espiritualitat?


És fàcil desentendre’ns dels joves pel seu allunyament de la fe i en especial de l’Església, tot associant-los a l’hedonisme, al consum, a centrar-se en ells mateixos i a la confiança única en els avenços científics. 

Mentre ens abstenim d’analitzar un entorn social complex, amb uns canals de comunicació poderosos que dificulten l’anar contracorrent i amb una proposta eclesial poc atractiva i amb contradiccions significatives.

Déu avui no es percep com a font de seguretat. La sanitat, els recursos econòmics, l’Estat com a garantia social, units a una racionalitat i al pensament positiu considerats màxima expressió del desenvolupament humà, deixen poc espai al misteri i, fins i tot, a l’espiritualitat. 

Les oportunitats d’apropar-se a una proposta eclesial que permeti viure la fe són escasses. El desconcert i la inseguretat en una majoria d’adults tampoc facilita presentar-los propostes. 

Les contradiccions que mostren els mitjans, com la riquesa aparent de la jerarquia, el drama de la pederàstia, una moral centrada en la sexualitat que es voldria per a tothom i manifestacions públiques poc atentes als codis del moment, fan poc atractiva la proposta eclesial.

És ben cert que en determinats entorns la vivència familiar de la fe és més intensa. L’entorn social en algunes, poques, comunitats cristianes és atractiu per als joves amb unes activitats i litúrgia pensades per a ells. 

És cert que amb les necessitats bàsiques suficientment cobertes i amb una cultura i formació significatives és més fàcil obrir-se a la dimensió espiritual si se’ls ajuda amb preveres i agents de pastoral que viuen la fe i hi tenen una dedicació suficient.

La gent jove d’avui, com la de generacions anteriors, té inquietuds, és sensible als febles socialment, és generosa com ho mostra el seu voluntariat fent de monitors d’esplai, caps escoltes o implicant-se en altres causes nobles. 

És honest en aquest context i davant aquesta realitat, atribuir-los-hi una voluntat d’allunyament de la fe? 

Poden viure l’espiritualitat -'ser místics' com afirmava Karl Rahner- amb el testimoni i l’acompanyament que viuen i senten? 

Podem apartar grups de les nostres parròquies perquè no responen a l’ideal que des d’un món concret i minoritari hem imaginat? 

La fe és do i aquest és molt més fàcil de viure en un ambient religiós generalitzat. És aquest “substrat” habitual en els seus entorns? En un ambient hostil, sense testimonis propers forts, fins i tot les famílies ho tenen molt difícil per educar en la fe. 

Cal ser molt humil abans de responsabilitzar els joves de no creure. Evitem jutjar els que tenen poques oportunitats i procurem fer algunes aportacions que afavoreixin un ambient on pugui germinar la fe.


Josep Oriol Pujol i Humet
Director General de la Fundació Pere Tarrés (+)









'Feim el bé per al nostre bé, i per al bé dels altres'
Joan Mascaró












Pau i bé. Gassho profund
🙏